Más de Opinión

Més sobre les fusions bancàries

ANTON MONNER

Whatsapp
Més sobre les fusions bancàries

Més sobre les fusions bancàries

Acabo de llegir el bon article Qui guanya i què perdem amb les fusions bancàries?, signat per Joan-Andreu Reverter i Garriga, publicat a les pàgines d’aquest periòdic. Tècnicament, l’autor, ha citat tot el que havia d’explicar. I ha comentat el tema dels empleats bancaris que a cada fusió són milers els que s’acomiaden o es jubilen, a la vegada que es tanquen les oficines menys rendibles. Acomiaden els empleats abans de tenir l’edat reglamentària, que perjudica els comptes de la seguretat social i trunca la possibilitat que, empleats carregats d’ofici i experiència, puguin continuar donant fruit amb el seu treball. I per substituir-los –fet poc probable- contracten universitaris que els paguen com a becaris. Tenim, doncs, empleats acomiadats, i es tanquen oficines dels pobles petits, globalitzant el negoci als caps de comarca i pobles grans. I aquest és el tema que pretenc eixamplar a l’article esmentat.

Amb les fusions es produeixen factors essencials que allunyen les entitats del tracte directe amb els clients. El bon comerç de diners, ètic i humà, resultava prioritari el servei a les persones i a la societat. Les taules de canvi medievals van néixer amb l’afany de guanyar amb el diferencial dels interessos pagats i els cobrats. Però sempre existia la prioritat del tracte personal entre banc i clients coneguts, perfectament coneixedors dels riscos que es corrien en concedir els crèdits. De les taules de canvi es va passar a les caixes i als bancs que durant el segle XIX i el XX s’obriren a la majoria de les nostres poblacions grans, com Reus o Tortosa, amb vocació de servir la ciutadania, crear riquesa i vitalitzar la seva economia.

Així van néixer les caixes a les ciutats amb activitat econòmica que s’expandiren als pobles de la vora obrint petites oficines per incrementar el negoci. Tenim l’exemple posterior de Caixa Tarragona que va ser fundada l’any 1949 per la Diputació i a poc a poc va obrir oficines gairebé a tots els pobles de la província. El seu motiu principal era donar servei a les comarques, per guanyar diners com a entitat, però sense oblidar mai estar el més a prop de les persones i crear un clima de confiança per administrar els diners dels clients. I així l’entitat buscava un delegat ben conegut a la població i aquest anava recaptant recursos que a la vegada es prestaven als empresaris, comerciants, pagesos i professionals per incrementar el valor dels seus negocis. Era un tracte de confiança i humà al servei de les famílies i dels emprenedors.

Amb les actuals fusions, es destrueixen les petites entitats i se’n creen altres que despersonalitzen l’essència sobre la qual van néixer. L’objectiu dels grans bancs és guanyar més diners, deixant de banda el tracte personal, l’ajut als necessitats, la sostenibilitat i l’ètica. I això ha degradat l’antic ofici del professional de banca que servia a les famílies des de la seva oficina. Eren clients i se’ls considerava com amics; molts cops li demanaven opinió com un assessor coneixedors de les interioritats dels pobles i dels negocis. El director de l’oficina bancària fos un banc o una caixa coneixia perfectament la seva clientela. Normalment s’escollia entre persones conegudes a la població que la seva presència donava confiança a impositors i a creditors. Tant és així que a molts pobles, la caixa o el banc, es coneixia amb el nom del director, més que el de l’entitat pròpia. A Gandesa, recorden la gent gran, que anaven a la Caixa de Joanito, personatge conegut i estimat i bona persona que dipositava diners dels amics, els concedia crèdits i molts cops els feia de confessor des de la taula del despatx de l’oficina.

Era un tracte directe lligat per l’amistat i pel coneixement integral del client.I aquests empleats, als pobles petits, com a persones preparades en números i en el tracte, exercien funcions socials complementàries que aportaven coneixement i riquesa a la mateixa població; uns com a regidors de l’Ajuntament, altres com a presidents d’entitats locals i membres directius de casals i societats socials, esportives o econòmiques que ajudaven al bon funcionament municipal.

Amb les fusions, doncs, els bancs seran més grans i guanyaran més diners, però el seu poder servirà, com ja succeeix actualment, per millorar el compte de resultat i el repartiment de beneficis entre el seu accionariat. Però amb el seu impressionant poder, observem que poden comprar cúpules judicials o ser ajudats pels Estats amb els diners de tots els contribuents, fent negocis amb armes o drogues, o desnonant famílies que necessiten on viure, i molts cops, impunement tapats pels mateixos poders que haurien de vetllar pels interessos de tots.

Aquests grans bancs seran cada cop menys ètics i més allunyats del servei a les persones i a la societat. I més s’han perdut altres factors com era l’Obra Social de les Caixes, que dels seus beneficis ajudaven a entitats i a ajuntaments per aconseguir nous projectes socials en benefici de tothom. Hem perdut coses i sobretot el servei als petits pobles on s’han tancat oficines. Ara, si necessiten diners, els cal viatjar per anar-los a buscar al cap de comarca o al poble més gran del costat.

L’Estat, amb aquesta manera de fer, ha globalitzat la banca a la vegada que ha despersonalitzat el sistema i està enfonsant l’essència del comerç dels diners. A Alemanya coexisteixen els grans bancs i centenars de petites caixes que mantenen la relació directa entre client i entitat. Per què a Espanya volen globalitzar el sistema i només pensen a crear grans monstres bancaris que poques vegades beneficien a la gent de baix i sempre actuen en favor dels poderosos?

Anton Monner: Cronista de Gandesa.

Temas

Comentarios

Lea También