No callar. Desmuntar les complicitats que legitimen la violència masclista

Fa uns dies, divendres passat, vaig veure davant de l’Arc de Triomf de Barcelona un grup de dones que cantaven i ballaven una cançó. Moltes portaven una bena negra tapant-se els ulls. Em va cridar molt l’atenció, tant per la posada en escena com per la lletra de la cançó:

«El patriarcado es un juez, que nos juzga por nacer y nuestro castigo es la violencia que no ves.

Es feminicidio. Impunidad para el asesino.

Es la desaparición. Es la violación

Y la culpa no era mía, ni dónde estaba, ni cómo vestía

El violador eras tú. El violador eres tú.

Son los pacos (policías). Los jueces. El estado. El presidente.

El estado opresor es un macho violador.

El violador eras tú. El violador eres tú.

Duerme tranquila, niña inocente, sin preocuparte del bandolero, que por tus sueños dulce y sonriente vela tu amante carabinero.

El violador eres tú. El violador eres tú.»

És la lletra d’Un violador en tu camino. Una cançó contra la violència masclista ideada pel col·lectiu feminista de Xile, Lastesis.

Milers de dones han alçat la veu, denunciant el patriarcat, reivindicant que les dones no són les culpables sinó els violadors
 

Centenars de xilenes la van cantar i ballar el 25 de novembre, Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, davant del Palau dels Tribunals de Justícia de Santiago de Xile.

Amb les xarxes socials ja estem acostumats que determinats continguts es viralitzin, però l’èxit d’aquesta performance no és tan sols que hagi fet la volta al món, sinó que s’ha convertit en un himne internacional on centenars de milers de dones se l’han fet seu i s’ha pogut veure a ciutats com París, Londres, Berlín, Bogotà, Madrid, Mèxic DF, Buenos Aires o Nova York, entre moltes altres.

Milers de dones alçant la veu, denunciant el patriarcat, reivindicant que les dones no són les culpables, sinó els violadors i, sobretot, no callant és emocionant i voldria pensar que també és efectiu per acabar amb la violència de gènere.

Dir el que penses i no callar davant de la injustícia és també on posa el focus la campanya d’enguany de l’Ajuntament de Barcelona per combatre la violència masclista. Aquesta campanya se centra en el rol dels homes i els interpel·la per desafiar les actituds masclistes.

En aquesta lluita cal implicar els homes, que sovint s’han queixat, i amb raó, de posar-los tots al mateix cistell de pomes podrides

S’han fet tres anuncis que s’emeten per televisió amb un missatge contundent que no deixa indiferent. En tots tres es recreen converses entre homes: en un es veuen un parell d’amics en una xurreria d’un lloc inhòspit i un d’ells increpa una dona i l’altre li recrimina. En un altre és la conversa entre un pare i un fill adolescent sobre la mare absent. El pare ridiculitza la mare i el fill s’hi encara. I al tercer es veuen tres amics en un parc i un d’ells recrimina als altres que es passin les fotos amb poca roba de la parella d’un d’ells.

Em sembla una campanya efectiva perquè desmunta les complicitats que legitimen la violència de gènere i, sobretot, perquè implica els homes, l’altra meitat de la societat que sovint s’han queixat, i amb raó, de posar-los tots al mateix cistell de pomes podrides.

Aquesta campanya realça un model de comportament basat en relacions lliures i respectuoses. Cal que tots ens impliquem per posar fi a la violència de gènere amb valentia i sense callar mai més davant de les injustícies.