No ens escolten, no parlem. La crisi de la comunicació pública

El dijous passat quan es va iniciar el procès d’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat al Congrés dels Diputats, la sala estava quasi buida, no hi havia cap membre del govern ni ningú rellevant del partit de l’oposició. Les tertúlies de ràdio i televisió del matí anaven plenes de comentaris i de crítiques de tota mena. Uns deien que la imatge era inacceptable i d’altres, més entesos en la pràctica dels que ja és habitual, justificaven les absències en el fet que els acords es cuinaven fora de l’hemicicle i que no valia la pena discutir públicament els detalls dels pactes. Els comentaristes opinaven que d’aquí a uns dies passarà el mateix al Parlament de Catalunya. Es veu que hi ha converses sota la taula encara que de moment de l’únic del que es parla és de la posició de la CUP, necessària per aprovar-los, tot i que el PSC i Comuns sembla que sí; per tant , és més que probable a casa nostra les negociacions també es facin als despatxos i/o dinant.

La ciutadania no s’allunya de la política perquè percebi que els seus representants no treballen o que negocien a esquenes seves, ho fan per un motiu encara més profund: saben que no són escoltats, però no solament pels polítics, sinó també pels grans grups econòmics, per la majoria dels mitjans de comunicació i pels representants d’interessos empresarials o sindicals; l’opinió dels ciutadans i de les ciutadanes està monotoritzada a base de controlar les xarxes socials o fent enquestes. En conclusió: els algoritmes serveixen per prendre la temperatura social, reconduir els discursos i les estratègies. Donar la paraula i escoltar no sembla propi dels temps que vivim, alguns pensen que aquest és el preu que cal pagar per gaudir de la nova societat digital. Tots saben que una sala buida no els perjudicarà el vot, ja que tenen la informació necessària per a mesurar la temperatura social i en el cas que ens ocupa, tenen la informació suficient per a saber que a molta gent, una discussió sobre els pressupostos els importa un rave.

Una periodista americana que treballa al New York Times, Kate Murphy, ha escrit un llibre que denuncia que estem construint una societat que ni escolta, ni és escoltada. Contactem amb qualsevol servei públic o privat mitjançant una pantalla que ens obliga a respondre i a fer allò que ens exigeixen si volem que la nostra demanda tiri endavant; són suficients el qüestionari per Internet o un teclat telefònic que posa un número a les nostres preguntes i dona respostes estandarditzades.

Un dia vaig posar-me en contacte amb el meu proveïdor de fibra òptica i telèfon i els vaig comunicar que em sentia maltractat, ja que no aconseguia que em donessin una resposta clara als meus problemes. Vaig tenir sort, em va respondre una persona humana i quan vaig expressar-li les meves queixes, em va dir que jo era un afortunat, és a dir, allò que ara en diuen un «premium» ja que a la resta dels clients els escoltava i els responia una màquina.

Els que ens representen, els que ens manen, els que són detentors de serveis públics essencials: electricitat, telefonia, transports públics, etc... haurien de tenir a les pantalles dels seus televisors un missatge fix escrit en lletres molt grans que digués: «escolteu la gent!». Atendre explicacions dels altres s’ha convertit en una feina feixuga, és per això que la capacitat de diàleg de les noves generacions es limita al nombre de caràcters que fixa els seu servei de missatgeria social.

Els discursos socials es basen en expressions del tipus: «Jo penso, ja crec, jo dic», no sabem que pensen els altres perquè no els escoltem. L’empatia ara no és una virtut, és una feblesa front a aquell que no és com jo, o que no pensa de la mateixa manera que jo.

Necessitem que es donin imatges de gent, de periodistes, de persones públiques, de personatges socialment rellevants que ens escolten. No volem ni fotos ni simples missatges d’Instagram o de Facebok, volem diàleg.

Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a  la Cadena SER.