Per què la volem

Dissabte passat, l’AMI, l’ANC i Òmnium del Tarragonès, sense la intervenció de cap de les dues candidatures independentistes –de fet, Junts pel sí competia a la mateixa hora a la Pineda amb el president Mas–, però amb la presència per a la cloenda de Carles Puigdemont, Jordi Sánchez, Quim Torra, els respectius presidents de totes tres entitats, i Eliseu Climent, d’Acció Cultural de País Valencià, més gairebé quaranta veus destacades i admirades, les quals, sota la mà sàvia de l’ínclita Rosa M. Codines, presidenta d’Òmnium, i de Carles Xavier Gómez, de l’Assemblea, en un minut, disposades de manera tan sòbria com elegant a l’escenari del Teatre Auditori Camp de Mart i conduïdes per Judit Borrell i Oriol Grau, cadascuna d’aquestes veus, des del seu jo o des de l’àmbit que representava, defensava per què la volem, la independència, com era el cas de mossèn Miquel Barbarà, la veu d’aquella església hereva del Dr. Pont i Gol, un home d’església fidel al país.

Més de dues mil persones omplíem a vessar l’amfiteatre quan, La Muixeranga, donava el tret de sortida a un acte que duraria més de dues hores llargues que no es van fer notar. Marca de la casa: fet a Tarragona. I és que per algú que, com és ara el meu cas, venia de fora, i que tenia en l’imaginari que Tarragona era plaça dura pel que fa a la plena sobirania nacional, em va sorprendre molt gratament la feina feta liderada per totes dues entitats, i veure i viure una ciutat que, des de la sempre imprescindible pluralitat ideològica, ha esdevingut sensible i ferma en la voluntat política de voler-nos un país lliure i sobirà.

El primer rector de la URV i president que fou de la Secció Filològica de l’IEC, el Dr. Joan Martí Castell, defensava un estat per excel·lir en competitivitat. L’advocat Pere Grau demanava donar suport a l’independentisme perquè en aquesta lluita molts dels qui ens han precedit hi ha deixat esperances, patrimoni i vida. Perquè no volem romandre-hi, en un estat que permet la llibertat de capital i no la de les persones, destacava, brillant, Maties Vives. I Francesc Roig, inspector en cap del Departament d’Ensenyament fins aquest curs, escriptor i president de Càritas, la reclama, la independència, també per acabar amb el teixit social que aguanta el fracàs de moltes decisions polítiques. Sergi de los Rios, president de La Jove –amb tu, tot–, comparava el procés amb la força i l’equilibri d’un 3 de 10. I així, una rere l’altra, les raons de cadascú anaven teixint complicitats amb un públic gustós de saber que la força d’arribar políticament fins aquí ha estat i és seva.

I Josep Vallverdú ens deia que vénen setmanes de tempesta; que naveguem orsant i que ja fa massa temps que la naveguem, aquesta, de tempesta. Tancava, del tot ovacionat, i després d’en Vallverdú, Josep Lluís Carod-Rovira, i deia que la volem perquè les volem d’estat, la nostra llengua i la nostra cultura; perquè volem una terra neta i una justícia que acabi amb els corruptes; perquè volem perdre de vista els Felipes, els José Maris, els Marianos, els Alfonsos, els Bonos i els malos...; i la volem perquè aquest Estat encara és hora que ens l’hagi de demanar, el perdó per l’assassinat del president Companys. Torna, Carod, cridava, llavors, el públic! «Per tot això, diumenge 27, hem de materialitzar la il·lusió en determinació», va sentenciar, valent, l’home de Lleida. Ens l’haurem guanyada des de baix.