Quan les masies es coneixen com a boscos

No volia donar pas a la tardor sense acomiadar com cal l’estiu i fent esment a una de les últimes lectures de les vacances. En aquest cas ha estat una obra molt local, a la qual arribes quan una temàtica o història t’atrapa i segueixes estirant del fil per aprofundir-hi més.

L’exposició del 2017 del Museu de Valls sobre Jaume Mercadé, considerat «el pintor del Camp de Tarragona», dedicava la meitat de les obres al Bosc de Valls, una zona molt especial de la capital de l’Alt Camp i que acumula una llarga història i que també he volgut descobrir sobre el terreny amb un itinerari a peu (gairebé 10 km). 

Hi ha dues maneres de viatjar als Boscos de Valls. Ho pots fer literàriament mitjançant les obres de Narcís Oller (1846-1930) o bé, com és en el meu cas, a partir dels paisatges del pintor Jaume Mercadé (1889-1967).

Ells són els dos grans noms propis d’aquest indret tan especial com recull el llibre L’estiueig al Bosc de Valls, escrit per Pilar Vives ja el 2007 i que el 2013 va reeditar l’Institut d’Estudis Vallencs.

És un llibre que repassa la història d’un indret emblemàtic, situat a la part més elevada de Valls, que passa de ser una zona agrícola a una zona d’estiueig de la mà de la irrupció dels grans industrials, un viatge que s’inicia a finals del segle XVIII i viu el seu moment àlgid el segle XIX fins a la Guerra Civil, per tot seguit recuperar-se lentament.

D’entrada, cal aclarir que a Valls hi ha boscos, masies i barracons, tres tipologies de masies i que també mostra una llarga tradició amb les cases de camp. Per això, més enllà de l’univers vallenc, crida força l’atenció la denominació de bosc a una torre o xalet rural.

En concret, és un localisme per referir-se als habitatges de segona residència que es van construir a la partida del Bosc. És la zona al peu de la serralada de Miramar, amb una orientació privilegiada que li permet veure sortir el sol, amb el mar al fons i bufant la marinada. No hi ha unanimitat sobre l’origen del seu nom, convivint dues tesis: per una banda, que els primers propietaris de la zona es deien Bosch; per altra banda, la denominació descriu les pròpies característiques del terreny després d’un primer estadi d’agricultura típicament mediterrània. De fet, el llibre explica que el Bosc és el límit del conreu del garrofer, poc amic del fred: «Com va passar a les gelades de 1956 en què es van morir tots».

Com revela el títol del treball de Pilar Vives, la història del Bosc de Valls és també recordar l’origen de l’estiueig, en un moment en què també van fer-se conegudes per això mateix localitats com Puigcerdà, Camprodon i Sitges.

L’embrió cal buscar-lo a finals del segle XVIII, quan els corrents mèdics del moment recomanen sortir de les cases dins de les muralles i anar a prendre l’aire, el sol i les aigües: «El Bosc podia ser una Espluga (de Francolí) i satisfer la nova necessitat de fer salut», justifica Vives.
Amb tot, el gran impuls és a partir del segle XIX, on passa de ser una zona purament agrícola i de mentalitat rural (viure de la terra) a una zona d’estiueig on els nous propietaris provenen del món industrial (adoberies, tints, filats, teixit i aiguardents) i busquen oci i repòs.

Per això, els boscos estaven només a l’abast de l’alta burgesia, les masies per a les famílies benestants, mentre que els barracons són les típiques casetes de tros d’una sola estança amb la funció originària de guardar les eines i aixoplugar.

Reviure la història del Bosc és tornar al Valls del segle XIX i recordar el seu paper com a epicentre cultural i polític.

D’entre totes les construccions destaca, per la seva extensió i estil arquitectònic, el Bosc de Peixets, que, gràcies al polític i industrial vallenc Josep Tomàs, el va convertir en torre d’estiueig dels principals protagonistes de la Primera República i la Restauració, amb el president Emilio Castelar (1832-1899) al capdavant. Justament és a aquest polític a qui s’atribueix el bateig de Balcó del Mediterrani al final de la Rambla, en una de les seves visites a la ciutat de Tarragona.

Ramon Puig, nascut a Guissona, porta més de mitja vida al Camp de Tarragona, des d’on es desplaça cada dia a treballar a Barcelona, on és director comercial d’una companyia asseguradora d’àmbit català. Va començar la seva trajectòria professional al món del periodisme al Diari de Tarragona