Qui són els lliristes? La fantasia dels irredempts del 2019 és molt semblant a la del 2017

L’any 2017 va haver-hi una batalla d’idees en el camp del sobiranisme entre els qui consideraven que s’havia de rematar la feina del procés per la via d’urgència i els qui creien que era, no només impossible, si no també contraproduent i il·legítim considerar que amb una majoria al Parlament i un referèndum no homologable com el del 1-O es pogués declarar la independència. Aquella batalla la guanyaren els irredempts del tenim pressa i els arguments dels segons, titllats despectivament de processistes, foren menystinguts. Els resultats d’aquelles decisions estan a la vista.

Dos anys després, i amb la sentència del Tribunal Suprem com a element desencadenant, aquest combat de les idees s’ha traslladat al terreny de la violència i al tipus de comportament i accions que ha de tenir el sobiranisme per assolir o apropar-se als seus objectius polítics.

Per parlar clar, hi ha elements de l’independentisme que minimitzen la violència viscuda perquè consideren que un tipus de mobilització pensada per perjudicar l’economia o els drets d’altres ciutadans és una manera de generar una oportunitat de negociació política amb l’Estat. El cap visible d’aquest sobiranisme és el president, Quim Torra, una part majoritària de l’exili, els demòcrates d’Antoni Castellà, alguns diputats més i una part de l’opinió publicada i també la pública.

El seu argumentari es construeix com un lego amb aquestes peces: el sobiranisme portava somrient set anys i no ha servit de res així que s’ha de provar d’altres maneres, el pacifisme també porta a la presó com els ha passat als Jordis, la violència l’han provocada la policia –incloent-hi els Mossos– i els poders de l’Estat, la sentència n’és una prova més, la comunitat internacional es mourà i demanarà explicacions si aconseguim mantenir la tensió als carrers, col·lapsar l’aeroport o interferir en les eleccions espanyoles (com sembla apuntar el darrer missatge de l’organització anònima Tsunami que demana a la gent que es reservi la data de la jornada de reflexió) i de retruc tard o d’hora l’Estat no tindrà més remei que accedir a les peticions de negociació.

Els sobiranistes que, fins i tot donant per bons els arguments que acusen l’Estat, es neguen a avalar qualsevol tipus de mobilització que inclogui risc de violència, aspiri a perjudicar l’economia o conculqui els drets de ciutadans que pensen diferent, convençuts que no en pot sortir res de positiu, són ara acusats de lliristes (van amb el lliri a la ma), o mes pejorativament de defensors dels contenidors, amb la mateixa intenció que en 2017 se’ls titllà de processistes.

El sobiranisme partidari de canviar el to de les manifestacions, amb Quim Torra al capdavant, és el que vol cessar el conseller d’interior, Miquel Buch, per no plegar-se a la seva miop mirada. L’excusa formal són els excessos policials. Uns excessos que probablement han existit, com sempre que els aldarulls obliguen els poders públics a utilitzar la força per reprimir, i que hauran de comportar responsabilitats de l’abast que determinin les investigacions que es duguin a terme. Però a Miquel Buch el president Quim Torra no el vol cessar per això. El voldria fora, tot i que és tan dèbil el seu lideratge que de moment no se’n surt tot i provar-ho, perquè perjudica la seva estratègia. En realitat, Torra voldria un conseller d’interior que no atengués les seves obligacions, igual que ell no atén les seves. Per això el voldria fora, no per altra cosa.

La suma d’errors no fan un encert. Igual que la batussera manera de l’Estat de reprimir l’1-O no convertia en encert la declaració d’independència, ara tampoc una sentència viscuda a Catalunya de manera majoritària com un excés inacceptable, converteix en legítimes segons quin tipus de protestes. El primer argument per estar-hi en contra és un categòric moral. La violència està malament. Conculcar els drets dels ciutadans que no pensen com tu també. No hi ha gaire cosa a afegir. Així ho veuen els mateixos presos polítics cada cop que poden expressar la seva opinió.

La mediació no es produirà

Però qui no vulgui situar-se en el terreny de la moralitat pot també arribar a la mateixa conclusió aplicant els criteris de guanys-pèrdua polítics. L’estratègia Torra és una mena de voler morir embafats de dignitat: atia les tensions entre catalans, menysté novament la capacitat de resistència de l’Estat, permet convertir una aspiració política en un problema d’ordre públic fent més fàcil la feina de combatre-la i torna a incorporar fantasies sobre una suposada mediació internacional que no es produirà. La fantasia dels irredempts del 2019 és molt semblant a la del 2017. Llavors un crèdit xinès havia de permetre posar en marxa la República, Israel havia de reconèixer Catalunya d’immediat juntament amb d’altres estats i les estructures d’estat estaven preparades. Però clar, els lliristes, quins collons!, que diria Quim Torra, són els altres.

Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És empresari i periodista. Actualment a Londres analitza el Brexit. Aviat publicarà: ‘Fuck you, Europe!’