Res no és el que sembla quan la prudència periodística ha d’estar més en guàrdia que mai

És dijous i ja tinc ganes de plegar. El meu Whatsapp treu fum, com cada dia; i com cada dia també en faig neteja abans de sortir esborrant converses que no necessito. En plena tasca m’entra un missatge inesperat: un conegut em convida que ens veiem perquè té una informació que em vol ensenyar. Ens citem l’endemà en unes oficines d’un cèntric carrer de Washington.

A quarts d’onze sóc a l’edifici. Faig tard. A la recepció, un noi sap que tinc una reunió i em fa passar directament a la sala de juntes on el meu conegut i un dels seus treballadors em conviden a seure. Sobre la taula hi ha cinc carpetes, un ordinador portàtil i tres grans pòsters de paper enrotllats. 

«Gràcies per venir», comença. «Tenim una informació que estem segurs que t’agradarà». «Gràcies per la vostra invitació», responc després de prendre’m un cafè i parlar del temps. «Qui és el teu client?», pregunto al meu interlocutor (ningú a Washington fa les coses per filantropia).

«No t’ho puc dir», em respon. Insisteixo una mica més i aclarim que es tracta de diverses persones -jo pressuposo que són empresaris- que volen canviar l’estat actual de les coses al seu país, que no és els Estats Units. La segona pregunta que els faig és «qui més té aquests documents?».

M’expliquen que han parlat amb quatre mitjans que no són competència del canal on jo treballo. És evident que tenen pensada l’estratègia de màxima difusió en diversos mitjans internacionals perquè la suposada notícia que tenen arribi ben lluny. 

Durant gairebé una hora els escolto i reviso alguns dels documents que m’ensenyen: factures, llistats de trucades, fotografies, extractes bancaris, perfils, comptes de Twitter, Facebook… i un minuciós treball sintetitzat en un dels grans pòsters que ajuden a entendre qui és qui i com es relaciona un conegut personatge del país en qüestió amb el seu entorn.

L’objectiu que persegueixen és denunciar el comportament privat d’aquest individu i el seu equip de col·laboradors més immediat. Creuen els meus interlocutors que si la informació es fa pública, afectarà la seva imatge i caurà en desgràcia.

En aquest punt la prudència periodística és necessària. És cert que crida l’atenció que algú amb activitat pública digui una cosa i en privat en facin la contrària; però no és feina del periodisme jutjar la moralitat del comportament d’algú a casa seva, la seva oficina o un hotel. El periodisme ha de denunciar les irregularitats o la violació de la llei dels càrrecs públics o de ciutadans que, sense ocupar un càrrec públic, amb el seu comportament afecten la llibertat d’altres o s’aprofiten del bé comú.

«És il·legal, això?», pregunto. «És realment aquesta persona la que es veu en aquesta imatge?», insisteixo. «Hi ha alguna altra prova que confirmi aquesta acusació?», continuo… Al final, ells mateixos s’adonen que el que tenen no té prou força o, com a mínim, no la té per als estàndards d’un periodisme de qualitat. I, més encara, no té prou solidesa per fer-se pública sense el risc d’una denúncia per injúries o calúmnies.

Decebut i content alhora

Surto de l’oficina una mica decebut pensant que el que esperava no s’ha confirmat, però content malgrat el risc d’enutjar una font i potser perdre-la. Alhora també confirmo dues coses: les pel·lícules de periodisme i política són, en certa manera, un retrat -dramatitzat, això sí- de la realitat.

La segona: són molt poques les investigacions periodístiques de denúncies polítiques liderades per un mitjà. Sempre hi ha algú que té interès a fer mal a un rival o enemic per aspiracions personals o per venjança, i filtra informació que s’acaba publicant com a part d’una investigació periodística.

Avui, com sempre, la prudència periodística ha d’estar més en guàrdia que mai… perquè res no és el que sembla.

Periodista Director de noticies als Estats Units d’NTN24 i col·laborador de RAC1. Expert en comunicació política i corporativa.