Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Sobre fal.làcies i empatia. En la vida i la política molt poques coses són blanques o negres

Autocrítica. La Carme Forcadell ha admès que no es va tindre empatia amb la gent que no era independentista. Crec que nosóc l’única que està agraïda per les seues paraules

JUDIT ALGUERÓ

Whatsapp
JUDIT ALGUERÓ

JUDIT ALGUERÓ

Des que es va anunciar la dura sentència als líders independentistes, que no he pogut parar de consumir notícies i editorials. Així com vídeos de la violència, sobretot de la policial, que és la que em fa perdre la son. Fins i tot Amnistia Internacional ha alertat ja de l’ús de la força excessiva policial. A 9.000 quilòmetres de distància, les xarxes han sigut l’únic refugi d’expressió i intercanvi que he tingut aquests dies.

L’altre dia, en el context d’un article publicat a Le Monde Diplomatique, em va caure un comentari que em va deixar de pedra per la seua agressivitat. A l’article, l’autor relacionava la crisi que estem vivint amb un problema més profund, que la Constitució no ha evolucionat des del 78, perdent així el contacte amb la societat que hauria d’estructurar. Era un dels diversos articles que vaig compartir parlant de la Constitució espanyola o de la tendenciosa i electoralista campanya ‘Spain, Everybodysland’, que presentava Espanya com la millor democràcia del món.

«No entenc les teues contínues crítiques a Espanya, però la teva absoluta ceguera sobre la que han muntat els CDR i Torra...», tradueixo del castellà. Aquesta persona, a qui respecto, quasi ni em coneix ni sap com penso. Perversament atribuïa les meues crítiques a «Espanya» -com si criticar una part igualés a criticar el país sencer- a un silenci selectiu, una justificació de la violència o complicitat amb el Govern.

Estic profundament decebuda per les accions i actituds tant del govern espanyol com del de la Generalitat 

Estic profundament decebuda i cansada per les accions i actituds tant del govern espanyol com del de la Generalitat pel que ens ha portat fins aquí: la massacre de l’Estatut per part del Constitucional, els Fulls de Ruta, el Procés, el centralisme autoritari, les fal·làcies, els abusos policials de l’1-O, la falta de cultura política i de diàleg, el nosaltres i els altres. Admiro la capacitat que ha tingut l’independentisme per mobilitzar una enorme part de la ciutadania que rarament s’implicava en la política o en els drets civils. Em dol que hagi estat la bandera la que ens hagi tret de casa.

Alguns ja m’haureu posat l’etiqueta d’equidistant. M’és ben igual l’equidistància així com tots els altres conceptes que formen part de la propaganda d’una part i de l’altra. No em semblen res més que això, propaganda.

Vaja, que amb tanta polarització, reps de tots els cantons.

Vaig dedicar una bona hora en escriure una llarga resposta al senyor que m’acusava de ceguera. Cansa una mica haver d’elaborar tant per contestar una sola frase. Va valdre la pena; quan apel·lem des del respecte, se sol rebre respecte.

Tinc la sort de tindre grans companys i amics de tots els cantons amb qui 
he pogut mantenir converses enriquidores

No sempre ho he viscut així. Un dels atacs més recurrents que he rebut ha sigut el que en l’anàlisi del discurs se’n diu la fal·làcia ad hominen circumstancial. Es tracta d’un atac personal indirecte en què es desqualifica l’interlocutor no per una característica personal, sinó per la seua situació, vincles, interessos, etc. Vaig militar a les joventuts d’un partit durant bastants anys. Per a alguns, aquesta és la raó que m’impedeix poder combregar amb l’independentisme. No puc negar que aquesta experiència hagi influenciat en com penso, però tampoc ometre totes les altres experiències que m’han fet canviar valors, desmuntar creences o fonamentar-ne altres.

A l’estil Perry Mason -no tinc res més a afegir, senyoria-, s’han acabat moltes discussions, on persones que considero molt intel·ligents recorrien als arguments buits amb la prepotència del qui és recolza en el discurs majoritari. Sense adonar-se del dolor que causa. No tinc afany d’afegir més llenya al victimari.

Tinc la sort de tindre grans amics i companys de tots els cantons amb qui he pogut mantenir converses enriquidores. A més, jo també he pecat de cinisme, falta d’assertivitat o maduresa en moltes d’aquestes situacions.

En un exercici d’humilitat i valentia, la Carme Forcadell feia autocrítica aquesta setmana i admetia que no es va tindre empatia amb la gent que no era independentista i que potser no s’havia sentit justament tractada. Sorprenentment, quasi cap mitjà n’ha parlat. Gràcies per les teues paraules, Carme, tant de bo calin.

* Periodista. Viu a l’Índia on treballa com a consultora de comunicació per a ONG i organitzacions internacionals. És de Móra d’Ebre i va estudiar Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili.

Temas

  • LA MIRADA

Comentarios

Lea También