Sobre què poden decidir els fills?

A la vida de les famílies, els fills ocupen un lloc central, d’absolut protagonisme i esdevenen un element clau per a la seva felicitat. A partir del moment que una parella en té, les activitats diàries, els objectius i projectes giren al seu voltant. La vida es torna intensa però al mateix temps exigent i complexa, i és que l’amor cap als fills és il·limitat i no s’esgota.

Fer de pare/mare és un repte, en cap lloc s’ensenya... i s’aprèn sobre la marxa, és cert però que hi ha qui té més facilitat i qui li costa més. Tothom, probablement, educaria millor els fills dels altres que els propis, perquè una cosa és «saber què s’ha de fer» i una altra de diferent el que «es fa». Això és, òbviament, perquè els components afectius condicionen les relacions, la conducta i també l’educació.

S’educa els fills dia a dia i de forma integral, hi ha dos valors, però, què haurien de ser prioritaris pels pares: desenvolupar l’autonomia i la responsabilitat. Els infants que són autònoms i responsables tenen avantatge en tots els aspectes. Ara bé, no és una tasca senzilla perquè requereix temps, dedicació i sacrifici i és clau detectar el moment en què l’infant està prou madur i preparat.

Educar en l’autonomia no consisteix en ajudar-los a fer les tasques, sinó en acompanyar-los a realitzar-les per si sols. És obvi que els fills necessiten els pares i que aquests hi són per donar-los suport, però també cal que facilitin a dependre cada cop menys d’ells. En el procés, no és gens estrany preguntar-se quan i com convé deixar, gradualment, de donar suport i que ho intentin sols, encara que els costi i sovint s’equivoquin.

De vegades, els pares exigeixen que els fills siguin autònoms en alguns moments però en altres no tant. A la nit procuren que es dutxin sols, endrecin la roba, sopin sense ajut, es posin el pijama i vagin a dormir sols... però al matí, amb el temps en contra, els ajuden a rentar-se, a esmorzar i a vestir-se. Això és incoherent i en la lògica infantil aquestes pràctiques més aviat deseduquen. Per fomentar l’autonomia cal tenir temps, l’adult ha d’actuar amb calma, paciència i tranquil·litat. Quan es comença, no hi ha «marxa enrere». L’autonomia es desenvolupa de forma contínua, de mica en mica i sempre, des d’un punt de vista positiu, reforçant les bones conductes. No fer-ho així només portarà nervis, discussions i disgustos.

Educar en la responsabilitat ensenya els fills a complir amb les obligacions, a dirigir la conducta i, en definitiva, a guiar les seves accions per aconseguir una finalitat. No és gens fàcil ser responsable, ja que sempre suposa actuar amb compromís. És un dels valors més importants per qualsevol individu, perquè aprèn a acceptar les conseqüències del que fa, pensa i decideix.

Quan els pares fomenten l’autonomia i la responsabilitat desenvolupen també de forma col·lateral la capacitat de decisió. Cada dia, els infants, de forma més o menys conscient, fan prediccions i trien entre diferents opcions. Algunes són simples, fins i tot es realitzen de forma automàtica i d’altres, en canvi, comporten un procés de reflexió més complex, i és en aquestes on intervé de forma significativa l’autonomia i la responsabilitat.

Està molt bé que els infants s’iniciïn en la presa de decisions, però cal anar amb compte, els pares han de reflexionar sobre el que poden i el que no poden decidir. La capacitat de prendre decisions s’ha de desenvolupar de forma pautada. Es recomana estar molt pendent i controlar-la, i així ajudar-los a fer-ho amb criteri, valorant les conseqüències.

Una cosa és tenir en compte la seva opinió i una altra que decideixin per si sols. Totes les eleccions no són igual d’importants. No és el mateix triar els mitjons que l’endemà es posen per anar a l’escola que escollir el menú. Una de les estratègies que funciona és donar a triar entre una sèrie d’opcions que controla l’adult. Per exemple, en el sopar, «què et ve de gust?, bajoques?, bròquil?, patates i pèsols?». Quan es demana que decideixin hi ha d’haver control, supervisió i, per què no, explicacions. «Mira, encara que vulguis una pizza, avui no pot ser, perquè ja has dinat arròs, i a la nit convé sopar verdura». Donar arguments no fa perdre l’autoritat i sí que potencia la reflexió i la comprensió, perquè sovint les coses són per algun motiu.

Posar límits no vol dir, de cap manera, educar de forma autoritària i no ha de fer sentir culpables els pares, encara que els fills es puguin sentir frustrats, enfadats i decebuts. Els nens i les nenes són més feliços quan saben el que poden fer i fins on poden arribar, perquè els dona seguretat i equilibri emocional. Que no estiguin d’acord amb el que diuen els adults no vol dir que no ho puguin entendre.

Els pares han d’educar a través del que fan. Té poca importància el discurs si no és coherent amb les accions. Si es vol potenciar l’autonomia i la responsabilitat, i en conseqüència, la capacitat de decisió, és imprescindible que se’ls parli, expliqui i raoni. Així, de pas, els fills aprenen a parlar, explicar i raonar. El modelatge és una estratègia que quasi mai no falla...