Más de Opinión

També som alegria: Fugaç, inesperada i autèntica

L’alegria és el temps present, posant tot l’accent en allò del temps present, deia el filòsof Kierkegaard. No és només satisfacció o benestar, és una exaltació irracional que surt de dins

Albert Mercadé

Whatsapp
Albert Mercadé. Foto. DT

Albert Mercadé. Foto. DT

Se’ns escapa un somriure que es dibuixa sense haver-lo ordenat. Els ulls brillen. La dopamina comença a regar-nos el cervell. Cridaries, repartiries abraçades o fins i tot arrencaries a ballar. Tot i que és una emoció que tots hem viscut en algun moment, ens segueix resultant difícil definir-la. El filòsof Francesc Torralba ha escrit un llibre sencer per intentar respondre la gran pregunta: què és exactament l’alegria? Per Descartes, la passió fonamental de l’ànima. A la pràctica, és un estat vital. Un moviment que no pot ser premeditat ni calculat. Sovint buscat, tot i que fer-ho no és cap garantia d’èxit, més aviat el contrari. Com quan has perdut una cosa, la millor manera de trobar-la és no buscant-la. Tampoc podem predir què ens farà sentir alegres. De fet, molt sovint no és allò de fora el que ens desperta l’alegria, sinó que quan estem alegres tota la resta brilla i llueix una mica més.

No hem de confondre l’alegria amb el plaer, el benestar o el confort, que son aspectes molt més sensitius. Hi ha coses que ens generen plaer però no necessàriament alegria. De la mateixa manera que hi ha coses, com ara una bona notícia, que poden generar alegria sense passar pel plaer o el benestar. L’alegria és temporal. No sempre s’és una persona alegre, com tampoc sempre una persona trista.

Durant la vida viurem etapes de tot. Podem, això sí, treballar per escurçar les tristes i prolongar el màxim les alegres. Ara bé, hem de tenir clar que l’alegria no la podrem forçar ni fabricar artificialment.

L’alegria més gran és aquella inesperada. Que no avisa ni demana permís. Espontània i amb un punt d’irracionalitat. Ve, es queda una estona, i se’n va. I fins la propera. No sempre ens podem explicar per què apareix, ni comprendre del tot els seus motius. (Compte, això també serveix per la tristesa, eh. Que a vegades també topem amb ella quan, racionalment, les coses no ens van malament. Com diu la dita: «quan l’alegria és a la sala, la tristor puja l’escala». Però d’això ja en parlarem un altre dia).

Torralba diferencia dos tipus d’alegria: una és la reacció que se’ns genera a l’aconseguir alguna cosa que ens satisfà. Aquesta és una alegria puntual, circumstancial i provisional, que va lligada a la lògica del desig. Satisfer-lo ens provoca alegria. I a més, diferència de l’èxit, no necessita el reconeixement extern. No viu pendent d’agradar. Això sí, l’alegria és més plena si pot ser compartida i celebrada amb la gent estimada. La millor alegria sempre és la del nosaltres, aquella que és de tots i de ningú. Que es nodreix, sobretot, de la complicitat de compartir-la.

Després hi a una altra alegria, més prolongada i estable. Aquesta té a veure amb l’estat d’ànim d’aquell qui se sent bé en la vida. Que té tendència a riure i, a més a més, troba motius per fer-ho sovint i de manera natural. En aquest cas el seu combustible no són fets puntuals sinó una energia constant, arrelada a la persona. És probablement l’alegria més valuosa. La que fa que etiquetem algú com una persona alegre.

Ara bé, no hem de confondre l’alegria amb la diversió. L’alegria és profunda. La diversió és superficial, pretesa, buscada i calculada. L’alegria es nodreix d’allò imprevist. Com menys ens ho esperàvem, amb més força apareix. Fins al punt de poder-se solapar amb l’eufòria, que és el que passa quan tot és tan desmesurat i desproporcionat que no hi cap dins el cos i es desborda. El gol d’Iniesta a Stamford Bridge.

Alegria o felicitat?

Mentre que quan parlem de la felicitat ho imaginem com una cosa instaurada i sòlida, l’alegria no és tan ambiciosa. És fugaç i inestable. De fet, diu Torralba que per poder gaudir de l’alegria cal oblidar-se una mica de la felicitat. La felicitat és el seny i l’alegria la rauxa. I no sempre caminen de costat. De fet, la recerca obsessiva de la felicitat és un obstacle per viure l’alegria. El camí més ràpid, diuen, és el coratge de portar una vida autèntica, transparent i conforme al que un és. Com diuen al sud: «la vida és coratge i alegria, un got a l’aire i un brindis pel demà».

Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’. També ha treballat a Televisió de Catalunya, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.

Temas

Comentarios

Lea También