Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Opinion Periodista

Temps de resoldre més d’un mes de l’accident a la petroquímica i del Glòria devastador

No oblidem. L’impacte emocional que generen desgràcies com aquestes es va diluint. Per això s’ha de fer el recordatori de la desfeta: per evitar que altres problemes acabin tapant els trasbalsos que han mobilitzat tothomLa mirada

Xavier Grasset

Whatsapp
Temps de resoldre més d’un mes de l’accident a la petroquímica i del Glòria devastador

Temps de resoldre més d’un mes de l’accident a la petroquímica i del Glòria devastador

El temps passa. És escruixidor, malgrat que no faci soroll. De petit, i alguna cosa m’ha quedat de gran, m’enlluernava veure com s’escolaven els grans d’arena d’un rellotge que jo anava girant així que quedava buida la part de dalt. Aquelles dues cebes, o més ben dit aquells bulbs de vidre arrodonits i encarats, sostinguts en una estructura de fusta, aquella forma de vuit que tenia una durada fixa, tenia també alguna propietat hipnòtica. No me’n cansava de girar-lo. La força de la gravetat feia la resta. Després se n’han modernitzat formes i estils, però amb el mateix sentit de mesura. Sembla que no està clar que l’inventessin a Egipte, d’on sí que prové la clepsidra, un rellotge d’aigua amb el mateix mecanisme: fer passar una determinada quantitat d’aigua d’un recipient a un altre. Encara hi va haver un altre invent: les ampolletes d’hores, que a Catalunya existien des del 1434 i que s’usaven en navegació. Duraven mitja hora i vuit ampolletes feien les quatre hores que definia una guàrdia. Era una eina imprescindible per calcular distàncies i velocitat de navegació. Es va fer servir fins a començaments del segle XIX, tot i que a terra ja hi havia rellotges mecànics.

Me n’he anat cap al temps, perquè ja fa més d’un mes de les últimes desgràcies que hem patit: el Glòria devastador, i l’accident de la petroquímica, i encara més de la riuada mortal de la Conca. És clar que és una obvietat dir que el temps passa, però no ho és tant quan veus que el temps passa, i en bona part el més calent és a l’aigüera. L’impacte emocional que generen desgràcies com aquestes, que fan córrer els nostres polítics a les zones assotades, i a més de manera duplicada o multiplicada quan els governs són de coalició, es va diluint amb el pas del temps. Al primer moment correm-hi tots, però després s’ha de fer el recordatori constant de la desfeta si no volem que altres problemes acabin tapant els trasbalsos que han mobilitzat tothom. En aquest sentit la vaga de la química i la manifestació ciutadana a Tarragona van tenir el seu sentit.

El calendari ens ha abocat aquest dijous al primer més del Glòria. Al Delta de l’Ebre aquesta vegada estan esperançats que s’aconseguirà que l’administració de l’Estat i la de la Generalitat, juntament amb la Taula de Consens de l’Ebre, on hi ha ajuntaments i agents socials i econòmics es conjuraran per passar a l’acció. D’estudis per determinar quina pot ser l’evolució del Delta amb el canvi climàtic els pròxims anys n’hi ha una pila, d’idees com la necessitat de recuperar els sediments que queden atrapats a les presses també. De la consciència que s’ha de refer el riu per dins i per fora, refer les barreres naturals que són les platges també. Només cal passar a l’acció, perquè està clar que els costos que suposen aquestes mesures no els poden assumir els ajuntaments en solitari. Diputació, consells comarcals, a més de l’Estat i la Generalitat també hi poden sumar. De l’aigua i arena per mesurar el temps, controlades en un envàs, a l’aigua desfermada i a l’arena desdibuixada. Els mateixos elements i materials en joc. Com el vi enfangat dels Rendé Masdeu, com tot el que encara penja de resposta a la Conca de Barberà.

El temps passa, s’escola i el Barça diu que jugarà un partit com a revulsiu per aixecar els ànims com van fer també a Múrcia en el seu moment. És clar que el partit que s’ha de jugar és ben bé un altre. Els jugadors són en bona part els que es veuran les cares dimecres que ve a la Moncloa. Els governs català i espanyol que comencen a practicar el sit and talk, que s’asseuran i parlaran. Veurem amb quin fruit i fins quan. Pedro Sánchez augura una sèrie de converses llarga, però l’escenari electoral a Catalunya ho pot fer trontollar. Qui ho hauria dit fa uns mesos, quan Pedro Sànchez ni despenjava el telèfon a les trucades de Quim Torra. Ara sembla que s’estaria assegut girant el rellotge d’arena tantes vegades com calgués. La necessitat d’aprovar els pressupostos ha obrat el miracle, i potser li canviarà la mirada. I ja sé que aquesta és taula política, però que no oblidin totes les ferides que hi ha obertes amb tanta emergència com tenim.

Temas

Comentarios

Lea También