Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Tot a mitges menys els errors

Escenaris pitjors. El sobiranisme ha triat el camí de la coherència, però aquest és un atribut positiu en el camp teòric que no forçosament comporta el rèdit més gran en política. Per tant, pot no ser el més convenient.

Josep Martí

Whatsapp
Tot a mitges menys els errors

Tot a mitges menys els errors

El sobiranisme tria des de fa temps el pitjor camí cada vegada que arriba a una cruïlla. Sempre s’acaba imposant la lògica que ve a dir que com pitjor estiguin les coses a Espanya millor ho estaran per a l’independentisme. El darrer error ha estat no deixar tramitar els pressupostos de Pedro Sánchez. No és un error petit. És, torna a ser, un error majúscul.

En primer lloc, tramitar els pressupostos no vol dir aprovar-los. Senzillament, és un aval perquè puguin discutir-se, amb la qual cosa les acusacions de vendre ves a saber què per un plat de llenties no tenien cap sentit.

Segon, perquè tramitar uns pressupostos vol dir guanyar temps, i el temps és una condició necessària perquè passin coses. Tercer, perquè mentre els teus vots són necessaris ets algú políticament en un lloc on hi ha poder de veritat. Quart, perquè aquest és el millor escenari que pots tenir, no perquè sigui bo o excel·lent, sinó senzillament perquè qualsevol altre serà forçosament pitjor.

El sobiranisme ha triat el camí de la coherència, però aquest és un atribut positiu en el camp teòric que no forçosament comporta el rèdit més gran posat a la pràctica en el camp de la política.

Sigui com sigui, el cert és que el sobiranisme ha tornat a renunciar a la gestió del temps. Ha decidit tornar a la residualitat al Congrés i ha obert les portes a escenaris que forçosament seran pitjor per als seus interessos després de les eleccions que amb tota probabilitat convocarà Pedro Sánchez demà, divendres.

Es pot argumentar que hi havia massa dificultats per justificar un aval a la tramitació dels comptes i que hauria estat impossible explicar a les respectives parròquies –ERC, PDeCAT, JxCAT, La Crida– que es donava llum verda a seguir parlant de pressupostos. 

Al cap i a la fi, el Govern de l’Estat havia tancat la porta a parlar d’autodeterminació i tot això coincidint amb un nou capítol de tensió emocional amb l’inici del judici al Tribunal Suprem. 

Es pot argumentar també que en realitat Pedro Sánchez està on volia, perquè en realitat aquests pressupostos es van fer per no ser aprovats i que han estat acompanyats de la teatralització necessària per convertir-se en un argument de la pròxima campanya electoral amb la cantarella que per culpa de tots els altres es van malmetre els «pressupostos més socials» de la història d’Espanya.

Tot això serà cert, totalment o parcial. Però no invalida la premissa primera: el sobiranisme s’ha perjudicat no deixant-los tramitar. I les coses, en el món dels negocis, i la política n’és un, es mesuren pel resultat. Si aquest és negatiu, la decisió és equivocada. La resta, embolcall verbal per a consum intern i autosatisfacció. Coherent? Absolutament. Rendible? De cap manera.

Cap jugada mestra

En realitat tot arrenca de la incapacitat del sobiranisme institucionalitzat d’admetre obertament que en octubre de 2017 no hi va haver cap jugada mestra, que la rebolcada va ser còsmica, que la derrota en aquella batalla va ser inapel·lable i que les suposades jugades mestres només han estat maquillatge per dissimular decisions desastroses i fer veure que dels errors se’n podia treure alguna cosa de profit.
Sencers i repetits

Igual que es va declarar la república a mitges, s’accepten les equivocacions a mitges i es canvien les estratègies a mitges. I a mitges també en l’acceptació que entre les conseqüències del desastre també hi ha la decapitació dels lideratges efectius i que, per tant, va sent hora de construir-ne de nous fora i amb plena llibertat de moviments.

Perquè es pot fer política des de la presó o des de Waterloo, això és veritat. Però fer política no equival a dirigir un país o a pretendre-ho. 
Tot a mitges. Menys els errors. Els errors, sencers i repetits.

Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És empresari i periodista. Acaba de tornar de Londres, on ha estat analitzant el Brexit. Aviat publicarà ‘Fuck you, Europe!’

Temas

Comentarios