Totes les cartes del dia

L’Ajuntament no col·labora

Aquest any el Corpus ha estat un xic reivindicatiu pel que fa a la banda de música. Pel que sembla, de la despesa de la banda se n’han fet càrrec particulars i veïns, mentre que l’Ajuntament no hi ha col·laborat. Davant la col·laboració de germandats de Setmana Santa, veïns i diferents associacions per fer lluir el dia i processó del Corpus, alguns polítics sols fan acte de presència.

Moltes són les ciutats i pobles que s’engalanen amb catifes on participen molts ciutadans fent de la festa un moment de col·laboració i participació ciutadana. A la Cava-Deltebre la festa acaba amb un sopar popular. És un poblet petit i ben avingut.

Llàstima que una ciutat com Tarragona no pugui lluir una festa del tot popular, amb història i que es realitza on més ens agrada estar als tarragonins, al carrer.

Espero que l’Ajuntament es faci ressò de la crida que ha fet Cultura i Música de Tarragona i el proper Corpus tinguem banda i moltes catifes... i algun turista.

Domingo Castilla Palau

(Constantí)

Una única ambulància per a un hospital (quasi) perfecte

La setmana passada, el Guillem -el meu pare– va haver d’ingressar al servei d’urgències de l’Hospital de Sant Joan, de Reus. Per sort, s’hi va haver d’estar menys de 24 hores.

El mateix dia que li donaven l’alta, aquest diari publicava una carta del Sr. Ramon Torné. Hi agraïa el tracte que li havia dispensat tot el personal del centre hospitalari reusenc. Jo ara m’hi vull sumar: per l’atenció personal, pel tracte professional, per l’òptim seguiment mèdic.

Però, tot i així, tinc l’obligació d’escriure aquesta carta. És per fer un toc d’atenció sobre el servei de trasllat sanitari dels pacients, així que són donats d’alta, cap a casa seva. Des del moment que al meu pare li van donar l’alta mèdica fins que va aconseguir que una ambulància el portés a casa, van passar... 8 hores! Durant aquestes hores, vam coincidir amb tres pacients (d’una mitjana de 90 anys) que, per desgràcia, també van haver de patir aquesta infeliç espera sense sentit. Al llarg d’aquestes hores interminables, el personal del departament ens va dispensar un tracte afectuosíssim. A més, ens va revelar que l’hospital només té una ambulància per als pacients quan reben l’alta. I aquell dia el vehicle traslladava un pacient a Tortosa i era gairebé segur que ja no tornaria a Reus...

Com pot ser que, després de rebre un tracte i una atenció excel·lents, tot se’n vagi en orris perquè l’Hospital de Sant Joan té assignat, en exclusiva comercial, un únic servei a una única empresa que només disposa d’una única ambulància per traslladar els pacients a casa seva?

Com pot ser que deixessin que quatre pacients d’edat avançada, acabats de sortir d’ingrés, s’haguessin d’esperar 8 hores en un box, al costat d’un pàrquing desert, sense que cap dels qui els acompanyàvem poguéssim entendre res de res? Tant de bo que aquestes línies serveixin per trobar-hi una bona solució!

Jordi Segú Vallverdú

(Reus)

Venecia, costumbres relajadas

En un censo efectuado en la ciudad de Roma en 1490, encargado por el Papa Inocencio VIII, se contabilizaron 6.800 cortesanas, prostitutas y concubinas al servicio del disoluto clero romano. Un siglo después, en Venecia se censaron 11.600 cortesanas (doce veces superior al de esposas legales existentes en Venecia). La Venecia del siglo XVIII era también una ciudad depravada. Abundaban el juego y las apuestas más variadas a las que todos, jóvenes o viejos, laicos o seglares, es entregaban.

Una noche de 1762, el abad Grioni apostó toda su ropa a la ruleta, la perdió y tuvo que volver al monasterio completamente desnudo. Monjas con vestidos escotados y adornadas con perlas y otras joyas competían entre sí por el honor de servir como amantes a cualquier nuncio papal. Era considerada una deshonra para la mujer casada con un patricio no tener un amorío, una combinación muy al gusto de la época entre amante y gentilhombre de servicio. Fue una ciudad con una sociedad depravada de costumbres muy relajadas.

F. Ortiz de Pinedo Mendiluce

(Tarragona)

El doble rasero de Mas

Según Artur Mas, los insultos y silbidos contra los símbolos que nos representan a millones de españoles forman parte de la libertad de expresión. Sorprende la tolerancia del President con los ataques a España mientras su gobierno ha emprendido una auténtica caza de brujas contra los insultos a Catalunya como la denuncia contra los dueños de una cuadra de Ciudad Real, acusados de poner a un caballo un nombre «catalanófobo».

Pilar González Gutiérrez

(Tarragona)