Totes les cartes del dia

Tarragona també és Catalunya

Avui s’ha creat alarma al Camp de Tarragona. S’han tornat a veure les columnes de fum, les xemeneies traient foc i un núvol negre que es dibuixava al cel. No sé si per sort, o per desgràcia, aquest fum s’estava expandint amb una potència i una claredat que permetia ser visible des de molt lluny, des de diversos punts de Catalunya. És més, hem ‘aconseguit’ sortir a les notícies! Trist que sigui per això...

Com a mínim també han parlat del possible ascens de categoria del CF Reus i de la Palma d’Or a Canes d’un curtmetratge en què ha intervingut l’ECIR. Però amb tot el que es refereix a les químiques sempre passa igual. És com una zona maleïda, que tothom necessita però que s’obvia, que aporta riquesa, però que genera recança per si un dia ens afecta, o hi ha un escapament, o vés a saber què!

En tot cas em molesta i fa sentir ciutadana de segona que a la nostra ‘estimada’ televisió autonòmica sempre se’ns ignori, sempre se’ns tracti com aquell annex que hi ha cap al sud, després de Barcelona.

N’hi ha que ens consideren provincians, perquè no som ni vivim a la capital catalana, no estem proveïts del seu caràcter cosmopolita, malgrat som nosaltres, els ‘d’allà fora’ els qui suportem les molèsties d’una indústria necessària i odiada alhora, aportant treball i pagant impostos com a tot arreu.

Alhora presentem índexs de casos de càncer alarmants, per sobre de moltes altres zones, però sense cap contraprestació a canvi. Està molt bé que tots ens considerem catalans i que ens mostrem de cara a l’aparador com un poble molt unit, però, si us plau, no ens referiu a nosaltres només quan semblem representar una amenaça per al medi ambient, com si les indústries químiques fossin l’única aportació que fem o l’allargada ombra que us persegueix. No oblideu que patim moltes molèsties per aquesta raó, però sense cap contraprestació, ni tenim una casella especial a la declaració de la Renda que ens compensi per moltes de les coses que suportem sense que ningú ens demani l’opinió. No ho oblideu: Catalunya s’expandeix més enllà de Barcelona.

Anna Cepeda

(Tarragona)

Contra la muertede los toreros

Un diario titula Abrumadora y sentida condolencia del mundo del toro por la muerte del novillero Motta.

Pero los que de verdad lo sentimos y no queremos que se repita esas anunciadas muertes para diversión de otros, como las de los gladiadores romanos que se enfrentaban en la arena del circo a los leones, somos lo que nos oponemos a esa inhumano espectáculo.

Sólo la necesidad económica, el ansia de gloria o incluso una mala educación desde la infancia –¡Motta empezó a adiestrarse a los siete años!– lleva a algunos al triste empleo de intentar torturar y matar animales sin padecer ellos la misma triste ‘suerte’.

María Faes Risco

(Madrid)

Enrique Granados

Enrique Granados (1867-1916) murió ahogado en aguas atlánticas. El vapor Sussex (en el que viajaba con su esposa) fue torpedeado por un submarino alemán en el Canal de la Mancha el 24 de marzo de 1916 en plena guerra mundial. Granados, atemorizado por el estallido y víctima de una fobia enfermiza al mar, se lanzó al agua sin apenas saber nadar.

Su esposa, gran nadadora, se lanzó al agua para salvarle. No lo consiguió y ambos perecieron ahogados. El Sussex no sufrió muchos desperfectos, pues llegó a puerto francés. Ellos fueron los únicos pasajeros muertos. Un descendiente de Granados llegó a ser campeón de España de natación.

Francisco Ortiz

de Pinedo Mendiluce

(Tarragona)