Totes les cartes del dia

Infraestructures indignes

Fa unes quantes setmanes representants institucionals van escenificar el rebuig a l’actual situació dels trens de rodalies i regionals a Catalunya i en van demanar «per dignitat» el traspàs de les competències; utilitzar el servei de rodalies al nostre país significa anar embotits com sardines en llauna, sortir tard, arribar més tard, haver de baixar dels trens i caminar vies enllà sota el sol com ha passat més d’un cop el passat estiu i tota altra mena de malvestats. Això s’agreuja encara més des de Tarragona fins a l’Ebre, on la línia fèrria encara és de via única (com al segle XIX) i els desastres a l’R16 son continus. En aquest tram, fa gairebé 20 anys (!) que es va iniciar la construcció d’un nou traçat del que la posada en servei no està pas prevista a curt termini i mentrestant aquesta línia travessa la Pineda, Salou, Cambrils, Miami, l’Hospitalet... Per acabar-ho d’adobar aquest nou traçat s’està fent amb ample ibèric, cosa que l’invalida per segons quins serveis o connexions, i, a més de perjudicar tot el moviment de passatgers i mercaderies d’aquí fins a Cádiz, ha fet perdre al port de Tarragona una oportunitat d’or en forma de contracte milionari amb Daimler-Benz; tot això mentre l’Estat es gasta milers de milions fent trens d’alta velocitat que van des de cap banda fins al no-res i amb uns nivells d’ocupació sovint ridículs.

Si anem a les carreteres ho tenim clar: si volem fer via hem d’agafar, pagant peatge, l’AP-7 per l’eix Nord-Sud, perquè si volem anar cap a Ponent, o fem la volta fins passat el Vendrell per no deixar l’autopista, o pugem fins a Montblanc amb trams decimonònics com Picamoixons–la Riba. I les carreteres locals estan exactament com fa trenta anys.

Aeroports?, d’entrada topem amb AENA que més que sembla una promotora comercial de Barajas; l’aeroport de Reus pràcticament no té vols regulars, només té xàrters; bé al cap i a la fi a una hora escassa d’autopista de pagament tenim el de Barcelona, que no és més gran perquè li manquen moltíssims vols intercontinentals que no té ni tindrà mentre AENA no vulgui.

El que funciona força bé és el tema dels ports (potser perquè a Madrid no hi ha mar?) perquè el port de Barcelona és el més important de la Mediterrània en el moviment de creuers, i el de Tarragona ja comença a tenir un incipient moviment. Per cert, els ports amb beneficis com els nostres han de cedir-ne la meitat per finançar les pèrdues de la major part de ports espanyols! Aquestes situacions ens perjudiquen a tots els que vivim a la zona, siguem independentistes, unionistes, indiferents, catalans de moltes generacions o recentment arribats. Vistos els anys que portem lluitant-hi amb governs de tots els colors aquí i allà, potser el camí a seguir ha de ser un altre.

Agustí Vilella i Guasch

(Cambrils)

Alfred Bosch, víctima

Ha tornat a passar. Com en el cas de la mort de l’anciana de Reus amb pobresa energètica, n’ha hagut de passar una de grossa perquè la classe política posi fil a l’agulla. La diferència aquest cop és que la víctima ha estat Alfred Bosch, destacat polític d’ERC, qui ha hagut de patir un intent d’ocupació de casa seva perquè es pensi a modificar el Codi Penal per desallotjar els ocupants per la via ràpida.

Amb un corpus jurídic que hauria de protegir tothom, resulta que si tornes de cap de setmana o d’una estada a l’hospital i trobes que se t’han posat a casa teva passada la ‘franquícia’ de 48 hores, ja has begut oli, perquè, com que la noble voluntat de la nostra societat democràtica no és castigar sinó regenerar, per fer-los fora feina rai. I el pitjor és que ho saben, i si es fan forts arribaran a exigir-te una forta ‘compensació econòmica’ per marxar i perdó per les molèsties. Que són producte d’una societat explotadora i injusta, i això de tenir casa és tota una provocació. I si els toques un pèl, pot ser la teva ruïna total. Realitat o ficció, un pagès que tenia hort sota d’un revolt molt perillós de carretera, no hi plantava mai res per la freqüent caiguda de cotxes, i fins que no hi va caure el d’un peix gros no s’hi va posar remei. Té pebrots la cosa.

Joan Aragonès

(Tarragona)