Totes les cartes del dia

Empipada

Empipada, enfadada, irritada, cabrejada... emprenyada, vaja, molt emprenyada, és com ha aparegut l’omnipresent i omnipotent vicepresidenta espanyola a la televisió en saber la decisió de la CUP. Sense poder dissimular-ho. N’hi havia d’estar molt perquè algú amb l’experiència política d’ella donés aquella imatge. Una imatge molt poc professional diria jo.

Imatge de la criatura a qui han trencat la joguina, o a la que li han negat un caprici (procés rebentat) per enèsima vegada. Una imatge que xocava, feia gairebé riure... o feia por; aquella dona feia cara de ser capaç, almenys en aquell moment, de fer qualsevol cosa. En fi, ja va bé perquè no oblidem qui i què tenim al davant; a més hem de pensar que tal estat d’ànim en aquesta senyora i en totes les forces de l’estat espanyol anirà a partir d’ara, i emprant una expressió musical, in crescendo; per tant, hem de tirar endavant sense afluixar ni un pèl però amb molta cura per no caure en provocacions i paranys.

Agustí Vilella i Guasch

(Cambrils)

Lletra més gran, si us plau

Anys enrere imprimien la guia telefònica amb lletra petita, els prospectes dels medicaments i, a peu de pàgina, els documents més o menys importants, cosa que continuen fent.

Darrerament s’ha generalitzat de tal manera editar amb lletra petita –en alguns casos extremadament petita–, que quan sortim a comprar algun llibre que a priori ens interessa, ho fem amb l’ai al cor: podré gaudir de la seva lectura sense haver de fer ús de l’inseparable i incòmoda lupa? Els lectors i els qui encara no ho són agrairien als editors que tinguessin en compte la nostra modesta petició. Qui sap si s’incrementaria el nombre de lectors.

Pere Serra Vilas

(Tarragona)

La ‘sal’ de unas ‘Noces d’Or’

He vivido una experiencia muy positiva que me gustaría compartir, hace justo tres meses. Haber hecho las bodas de oro reunidos todos, con los más cercanos, y los de lejos. Empezamos con la celebración de la Eucaristía celebrada por nuestro hijo, sacerdote. En la homilía, nos habló de que habíamos de ser Sal, así como usamos el salero en la mesa, para ponerla en la comida, de forma parecida hemos de dar a los demás, lo mejor de nosotros mismos, en la convivencia diaria, viendo a cada uno como un don, acogiéndolo, queriéndolo.

A mí me ayuda, me sirve de recordatorio, de programa. Después, tuvimos la fiesta, una comida, en la que no faltó la alegría de compartir con todos este evento, cantando y bailando sevillanas y tanguillos.

El mensaje que dimos fue un salero con Sal y una etiqueta enganchada, con la frase «Noces d’Or i seguim».

Ana María del Valle Bueno

(Barcelona)

La cruz del escudo del Real Madrid

En un diario madrileño se comenta que «muchos socios andan descontentos por la exclusión de la cruz del escudo del Real Madrid» en ropa vendida en el Golfo Pérsico. ¿Es que hace falta ser cristiano, si no Cristiano, para ser madridista? Dentro de la misma España, un sector de la Policía ha reclamado suprimirla su distintivo.

El problema de fondo, por supuesto, es la radical incoherencia, la inconstitucionalidad de ese apéndice de la actual Corona de España y por tanto la de la misma bandera que la reproduce, dado que nuestra Constitución declara a España como Estado aconfesional y no hace falta ser cristiano para ser español. Aquí vemos que no se respeta ni la Ley de leyes cuando conviene a algunos suprimir ese signo.

José María Grandas Menéndez

(Maadrid)

Aclariment

En la carta publicada ahir en aquesta secció i signada per Jordi P. Casanova Panisello se l’esmentava com a regidor de Tortosa, quan en realitat és exregidor d’aquesta ciutat.