Xampany adulterat, aigua amb gas i llistes fantasma

Hi ha un passatge deliciós a Quan en dèiem xampany (Columna, 2013) de Rafel Nadal en què s’explica com durant els anys 40 del segle passat caves de mala qualitat (d’un dels productors catalans més reputats, per cert) es venien embotellats com a Veuve Clicquot, una presa de pèl que els paladars no gaire sofisticats de l’època no permetien detectar. Avui en dia, per sort, tenim els mecanismes per evitar que passi el mateix, tot i que de vegades quan demanes una Perrier o un Vichy Catalán et porten la primera beguda gasificada que troben al prestatge, la qual cosa no deixar de ser una ensarronada per l’estil.

En termes polítics i, més concretament, al voltant de les eleccions municipals, passa una cosa semblant. En aquest cas, el «producte» (ens resistim a qualificar-lo com a xampany, amb perdó) és el partit polític (concretament, el PSC i el PP), el client és el votant d’aquests partits en municipis petits i la presa de pèl és, si fa no fa, la mateixa. Amb tot, el procés és lleugerament diferent. En concret, els fets s’esdevenen quan aquests votants creuen estar consumint el producte original (és a dir, una llista de debò del PSC o del PP) i el que els ofereixen no és res més que una de les anomenades llistes fantasma, és a dir, una llista confeccionada amb uns membres que poc o res tenen a veure amb aquell municipi i que, en molts casos, ni tan sols serien capaços de trobar-lo en un mapa. Òbviament, és el client qui té l’última paraula i decideix si compra o no el producte... de la mateixa manera que un servidor decideix si deixa de banda la idea original de la Perrier o el Vichy Catalán i es passa a una altra cosa si li intenten colar una altra beguda. El cas és que aquests pobres votants desatesos tenen el mateix dret que qualsevol altre votant d’aquests partits a consumir el producte original i no una mena de succedani que, com és lògic, la gran majoria de les vegades no arriba a materialitzar-se en cap regidor electe, sinó que és d’utilitat només en termes del còmput de vots a escala global. En el fons, doncs, aquests votants de «segona» fan l’esforç de fer cap al seu col·legi electoral no perquè així puguin contribuir a aconseguir càrrecs electes als seus municipis (de fet, si això passés fóra un problema, i gros, per a aquests nous regidors que s’hi haurien de desplaçar regularment expressament) sinó per fer com una mena de contribució desinteressada a les arques (polítiques i monetàries, s’entén) dels partits respectius. I és que ningú no negarà que els electors de la Vilella Alta, de la Bisbal de Falset o de Margalef tenen el mateix dret que la resta a consumir «marques originals» i no succedanis envasats vés a saber on.