L’estiu ens convida a la calma: sol, mar, vacances... Però els últims anys, aquesta postal s’encavalca amb grans tempestes que sacsegen platges, ciutats i camps. Els llamps hi trenquen el silenci i l’aigua inunda carrers, com si la natura instés a mirar-nos al mirall. Aquest nou paisatge climàtic no és una anècdota. A la costa tarragonina, un dia pot començar amb xiscles de gavines i acabar amb pluges torrencials que amenacen vies i conreus. I quan passa, no només mirem els núvols, sinó les mancances: embornals tapats, trams costaners sense protecció i una orografia massa sovint ignorada.
Els climatòlegs fa temps que alerten: el Mediterrani s’escalfa, multiplica l’energia i l’estabilitat hygromètrica, i desferma tempestes sobtades. No demà, sinó això mateix, avui, i amb major intensitat cada any. Quan sentim el tro i veiem els primers xàfecs, no hi ha lloc per a la sorpresa. Però si l’alerta rau en la meteorologia, la solució ha de ser política. Cal gestionar millor les infraestructures: netejar embornals, sanejar torrents, preservar espais verds perquè absorbirm espai i aigua. Hem de planificar la costa i les zones rurals com espais que poden adaptar-se, no com a vies d’expansió sense fronteres. I sobretot, convé canviar la narrativa: no veure el temporal com un acte aïllat, sinó com un símptoma d’un model que ens ha deixat exposats just quan crèiem que tot estava sota control.