L’estiu ens convida a la calma: sol, mar, vacances... Però els últims anys, aquesta postal s’encavalca amb grans tempestes que sacsegen platges, ciutats i camps. Els llamps hi trenquen el silenci i l’aigua inunda carrers, com si la natura instés a mirar-nos al mirall. Aquest nou paisatge climàtic no és una anècdota. A la costa tarragonina, un dia pot començar amb xiscles de gavines i acabar amb pluges torrencials que amenacen vies i conreus. I quan passa, no només mirem els núvols, sinó les mancances: embornals tapats, trams costaners sense protecció i una orografia massa sovint ignorada.
Els climatòlegs fa temps que alerten: el Mediterrani s’escalfa, multiplica l’energia i l’estabilitat hygromètrica, i desferma tempestes sobtades. No demà, sinó això mateix, avui, i amb major intensitat cada any. Quan sentim el tro i veiem els primers xàfecs, no hi ha lloc per a la sorpresa. Però si l’alerta rau en la meteorologia, la solució ha de ser política. Cal gestionar millor les infraestructures: netejar embornals, sanejar torrents, preservar espais verds perquè absorbirm espai i aigua. Hem de planificar la costa i les zones rurals com espais que poden adaptar-se, no com a vies d’expansió sense fronteres. I sobretot, convé canviar la narrativa: no veure el temporal com un acte aïllat, sinó com un símptoma d’un model que ens ha deixat exposats just quan crèiem que tot estava sota control.
Lo más leído
Lo último