Hi ha qui creu que menystenint Catalunya, Espanya pot seguir avant. Però la realitat fonamental és una altra. Espanya necessita Catalunya i, per aquesta realitat, els quatre partits que poden liderar la formació de l’executiu no troben com constituir-lo. Cadascuna de les formacions planteja resoldre de manera diferent el que a Madrid s’anomena «el problema catalán».
Els dirigents del PP, fills i descendents dels qui van donar suport a la dictadura del general Franco, i que es van posicionar clarament en contra de la Constitució quan es va referendar, són els qui ho tenen més clar; la callada per resposta i que els catalans diguin el que vulguin, que com que els espanyols són més i tenen la clau de les Corts, no cal escoltar-los. Espanya, creuen, segons les seves institucions, els seus recursos i el seu poder, sempre tindrà raó i resoldrà els problemes com desitjarà, des de les Corts, des del govern o des dels tribunals.
Aquest és el posicionament del PP i per aquest fet Rajoy no es posà en contacte amb el president Puigdemont quan prengué posició, ni tampoc per un accident tan greu com el de Freginals. Ni ell, ni el seu govern, no va revisar el finançament autonòmic quan va vèncer el termini el desembre del 2014, no compleix els compromisos econòmics, no permet construir les infraestructures que necessita Catalunya per al seu desenvolupament econòmic, ataca la nostra llengua, ens tracta d’insolidaris i, malgrat el dèficit fiscal, aplaudeix aquells que han qualificat les nostres finances d’escombraria. Per ell no compta que Catalunya sigui el motor econòmic de l’Estat.
Segueix aquella norma tan castellana que diu ‘el mejor desprecio es no hacer aprecio’. Quan alguna veu d’aquest partit ha demanat poder solucionar ‘el problema catalán’, via diàleg i pacte, com han estat alguns personatges com Sánchez Camacho, Margallo i independents com Anton Costas o Milián Mestre, mai no ha donat resposta. El mateix president Mas li va lliurar a mans 23 punts a resoldre. Altrament, seguint els passos demanats per la societat civil, Catalunya marxaria de l’Estat espanyol.
Menystenir, sempre, ha estat la seva resposta. Vet aquí el posicionament del PP, que malgrat apropaments de darrera hora podrien facilitar la primera trobada oficial entre Rajoy i Puigdemont. Catalunya en bloc –unionistes i independentistes– desitgen la pau. Molts espanyols tenen clar que els enfrontaments mai no són bons. Ara Rajoy poc pot decidir, quan és un president en funcions, però mai no s’haurien hagut de trencar ponts. Els polítics, els paguem entre tots i haurien d’estar sempre al servei de la política i mai a mantenir cadires i oblidar-se de dialogar amb els qui no pensen igual i proposen noves idees i maneres d’actuar.
El PSOE ha tractat el tema de forma diferent. Vol reformar la Constitució –que els seus mateixos barons mai no acceptaran– per resoldre les diferències entre Espanya i Catalunya. Des d’aquell «aceptaré lo que apruebe el Parlamento catalán», de Zapatero, ara, les delicadíssimes relacions entre els socialistes catalans i els espanyols s’han resolt gràcies a les cabrioles de Miquel Iceta, que ha salvat els mobles, malgrat la gran pèrdua de vots a Catalunya. No accepten celebrar un referèndum a Catalunya perquè algunes regions espanyoles ja els va bé tal com funciona avui el país, en rebre més diners dels que aporten dels seus impostos. Entre PSOE i Podemos no s’ha tancat l’acord de govern pel tema del referèndum.
Podemos demana el referèndum de Catalunya, malgrat que el seu líder s’ha declarat clarament contrari a la seva independència. Aquesta qüestió és la pedra a la sabata per aconseguir acords amb la resta de formacions.
Ciudadanos reclama un nou tracte fiscal per resoldre «la igualdad entre todos los españoles» i construir algunes infraestructures que el PP sempre ha negat. Pretén canviar o reformar la fiscalitat, entre altres mesures, i les relacions laborals i eliminar institucions intermèdies. Però aquest partit, nascut a Catalunya, sempre ha combatut la immersió lingüística, acordada i aprovada per unanimitat per tots els partits catalans. Catalunya mai no s’ha dividit socialment per problemes lingüístics i sobretot escolars; cadascú ha parlat com ha volgut i són limitadíssims els xocs que s’hagin pogut produir. Poques famílies demanen que el castellà sigui llengua vehicular a l’escola. Actualment, el PP i ells es mouen per explicar als espanyols qui dels dos defensa millor Espanya davant la insolidaritat catalana. Qualsevol acord amb el PSOE passant per aconseguir una majoria absoluta amb el suport de Podemos, l’obstrueix el referèndum.
Catalunya, doncs, és la pedra a la sabata que tenen els quatre principals partits espanyols que volen constituir govern. Tots els problemes que té Espanya –que són una infinitat– tots són esmenables; corrupció, atur, endeutament.... Tots poden arreglar-se, menys posar-se d’acord per resoldre ‘el problema catalán’.
Mirin, senyors lectors, si els resultaria fàcil que a Catalunya es pogués celebrar un referèndum i cadascú votés segons el seu criteri. Tant si guanyaven els uns com els altres, el tema s’aclariria i es podria seguir caminant junts o separats amb total convivència. No acceptar la consulta i, per tant, no voler desllorigar el problema atempta contra la democràcia. El vot, el diàleg i la política de l’enteniment és la base del parlamentarisme. Sense resoldre el que una bona part de catalans demanen, el proper govern no haurà guanyat. Ben al contrari; els malentesos continuaran i les tensions mai no són bones ni per a l’economia, ni per a la convivència, ni al manteniment de les relacions d’un costat i l’altre. Una cosina meva que viu a Conca, gens independentista, critica la manca de diàleg. El seu pare, fill de Gandesa, i un prohom de seny, honestedat i de bondat quan vivia, seria actualment un independentista que desitjaria acords i moderació. Tothom, fins i tot els més bel·licosos i intransigents, tots volem pau i tranquil·litat.
Com acabarà la constitució del nou govern? Un acord entre PP i PSOE (i potser C’s), sense resoldre el tema català i les discrepàncies tornaran a ressorgir. Per formar govern, les pressions exteriors podran més que els egoismes i aversions personals de Sánchez i Rajoy, que sempre s’han declarat adversaris. Recordin la meva humil predicció!
