Comença la cursa. No sé si estic fent servir la paraula adequada perquè, de fet, aquesta cursa no para mai. No vull dir que abans no fos així, però la sensació que tenim ara és que vivim en una campanya permanent.
De constant bucle. En període electoral, però també fora. Els interessos dels partits es barregen amb els de les institucions. En certa manera, les contaminen. La desafecció de la ciutadania va creixent.
També la incredulitat i la indignació. Les eleccions suposen despesa pública (no pas poca!) i això fa enfadar la gent, fet que es tradueix, sovint, en una major abstenció. Una cadena que es va fent gran i que té difícil solució.
La ciutadania tenim la sensació que els polítics no volen prendre decisions que els perjudiquin, i no només això, sinó que no saben negociar. Perquè negociar significa renunciar, cedir.
Sempre, en qualsevol cas, la cosa va per aquí. De veritat que hi ha tantes línies vermelles? De veritat que no podem aconseguir que els nostres polítics es posin d’acord per fer prosperar el país? És important anar a votar i que siguem conscients de tot el que ens hi juguem. Però la veritat és que no ens ho posen fàcil. Gens, gens ni mica.
