De la saragata a la contaminació acústica

Abans que el calendari girés l’última pàgina de la dècada dels cinquanta del segle passat, la senyora Clara s’exclamava quan els estiuejants del carrer Major de la Torre feien saragata –una altra paraula que hem enterrat– de matinada i el seu home havia de descansar perquè el llostre el trobés al tros de cal Raxet amb l’aixada a la ma. Els estiuejants, tot i que mig torrencs, érem nosaltres, família de músics amb piano tocant al balcó, i la família del doctor Vallmitjana, catedràtic a la facultat de Biologia, que escoltava òpera de dia i de nit, i les seves filles que descobrien la cançó francesa.

Els estiuejants s’han multiplicat i han emplenat no només la Torre sinó tota la Costa Daurada, i la saragata s’ha fet més gran que el soroll i ha esdevingut contaminació acústica. Perquè la vida no té límits, resulta que al meu carrer actual, als Munts, hi ha tres pianos, un d’ells, els nostre. Però aquests fan música, que és als antípodes del soroll. Un cop, el clàssic veí torracollons em va enviar la guàrdia urbana per amonestar-me de «fer soroll» a quarts d’una de la matinada. Li vaig dir que tocar Bach o Mozart de cap manera és fer soroll i que, científicament, so i soroll són intrínsecament diferents a partir de si les vibracions són periòdiques o aperiòdiques, i que si em multava l’empaperaria amb recursos i arribaria al Suprem en defensa de la música vituperada.

No, aquest no és el problema, la música no pot ser un problema mai. El problema és que hi ha estiuejants que marxen de les grans ciutats fugint de la contaminació atmosfèrica i resulta que importen als pobles la contaminació acústica. Sempre hi ha una Karcher tremolant, una tallagespa, una serra elèctrica que esporga, una broca, una desbrossadora, un tornavís elèctric, un aire condicionat sense sordina... Només cal entrar al Leroy Merlin per comprovar com s’estén la moda del bricolatge, incentivada per programes televisius que conviden a fer de manyà, de paleta o de fuster.

Mentrestant, als espais silenciosos de les biblioteques, quatre gats. I l’auditori de Torredembarra, el temple de la música, que va camí de ser tan inacabat com la Sagrada Família i la vuitena simfonia de Schubert. Tot i que no saps si per be o per mal, perquè entaforar un auditori entre l’antiga N-340 i les vies dels trens... El so i el soroll hi estan condemnats a xocar encara que ressuscités el guardaagulles de l’última dècada dels cinquanta del segle passat.