Dona, negra, immigrant, homosexual, islàmica, pobra...

Acabo de llegir el llibre, Un negro como yo, de John H. Griffin, en el qual, l’autor explica com després d’enfosquir-se la pell (amb llargues sessions de raigs uva i cert medicament) viu unes setmanes com un negre, els anys 60, al Sud dels Estats Units. Aquesta experiència, li permet comprovar, de primera mà, la brutal segregació que aleshores patia la població negra.

L’home se’n fa creus de les absurdes prohibicions que -per un detall tan insignificant com la pigmentació de la pell- sofrien les persones de color per part de la comunitat blanca. Per exemple, les dificultats d’un negre per trobar un lavabo públic, per descansar en un banc del carrer, o les conseqüències que podia patir per mirar a una dona blanca, ni tan sols als cartells de les pel·lícules.

Tot es basava en tòpics i prejudicis tan falsos com la suposada inferioritat intel·lectual i moral dels negres (que si en tot cas existia, era per la mateixa marginació que patien). Avui dia, l’absurditat del racisme es fa més evident quan sabem que els nostres ancestres (també dels racistes), que van arribar de l’Àfrica, fa milers d’anys, eren de pell negra, que els protegia del sol.

Un cop aquí, la menor radiació solar va fer que s’anessin imposant, per selecció natural, els individus de pell més clara, tan sols perquè la pell fosca no els hi calia i ser blanc, en aquelles circumstàncies, proporcionava un avantatge evolutiu en assimilar millor la vitamina D.

Aquesta lectura m’ha fet reflexionar sobre la qüestió de la discriminació que avui dia pateixen diversos col·lectius a la nostra societat. Tot i que les lleis, als estats democràtics, van a favor de la igualtat en drets de totes les persones -tal com proclama la Declaració dels Drets Humans (ONU, 1948) i aquí la Constitució (article14)- encara veiem persones, que pel seu color de pell, orientació sexual, ser d’una altra ètnia, immigrants, d’una altra religió... o, simplement, per ser dona, són sovint objecte de discriminació quan no de conductes d’odi i d’agressions. Curiosament, ningú ho reconeix. Se sol dir, per exemple: «jo no soc racista, o masclista, però...», i aquest «però» els delata.

Les situacions més dramàtiques es donen amb les discriminacions múltiples. El cas més extrem seria el d’una dona, negra, immigrant, homosexual, musulmana, pobre... És algú que ho té tot en contra, no pel que hagi pogut fer sinó per ser com és. Tanmateix, això canvia, significativament, si aquesta mateixa persona disposa de diners. Aleshores, tot és més fàcil.

No tindrà cap problema per aconseguir, per exemple, el permís de residència i treball. Només li caldrà invertir 500.000 euros en habitatges (sense que importi la procedència dels diners) i, fins i tot, després de deu anys de residència, tenir la nacionalitat espanyola. És el que se’n diu una Golden Visa (una llei, promulgada el 2013, pel govern del PP). És allò de «pagant, Sant Pere canta».

El fet és que aquestes actituds i comportaments de rebuig cap aquests col·lectius es mantenen en el temps. És obvi que no són trets hereditaris, ningú neix sent masclista, racista, xenòfob, homòfob o islamòfob... Es tracta d’idees adquirides al llarg de la vida, de l’entorn on vivim: família, escola, amistats, figures de referència, mitjans de comunicació..., és a dir, de com hem estat socialitzats. A més, avui dia, s’hi ha d’afegir l’efecte multiplicador de les xarxes socials en la propagació de qualsevol idea, que fan de caixa de ressonància de les anomenades fake news que, curiosament, són les que s’expandeixen més ràpidament per Internet.

Es fa palès, que la capacitat dels humans per creure qualsevol cosa, per inversemblant que sigui, és extraordinària. Això explica que hi hagi terraplanistes, creacionistes (que neguen l’evolució de les espècies), antivacunes, negacionistes del canvi climàtic..., així com: masclistes, racistes, homòfobs, xenòfobs... Persones, que tenen una visió del món condicionada per aquestes idees, sovint absurdes i sense cap base científica, però que una vegada acceptades, acríticament, queden tan arrelades al seu imaginari, que són molt difícils de canviar. Com deia Mark Twain: «és més fàcil enganyar a la gent que convèncer-la que han estat enganyats».

Aleshores, tota informació contrària i incompatible amb aquestes creences se sol rebutjar, ignorar o relativitzar, per evitar la desagradable sensació (dissonància cognitiva) de creure que allò que pensem no és coherent amb la realitat. Alhora, es busca activament dades que donin suport a allò que creiem. És el que es coneix com a biaix de confirmació. Ens costa molt acceptar que estem equivocats, perquè ho associem a fracàs. No ens creiem gaire allò de «rectificar és de savis».

També cal esmentar la tendència freqüent a magnificar i generalitzar determinades característiques (les més negatives) dels altres, dels diferents, en lloc de jutjar-los per les seves qualitats com a éssers humans. Sovint, una notícia negativa relacionada amb una persona d’aquests col·lectius és extrapolada a tot el grup a què pertany. D’una anècdota se’n fa categoria. Es fan servir estereotips que no responen a la realitat. A més, molts cops, en moments de frustració, s’acaba convertint a aquests grups en caps de turc, fent-los responsables de tots els mals. Tot això, encoratjat pel populisme de certes formacions polítiques i d’alguns mitjans de comunicació.

Hem de ser conscients del grau de manipulació a què estem sotmesos, sobretot, per poders a l’ombra, als quals no els interessa que pensem de manera crítica. L’allau d’informacions que rebem avui dia és tan aclaparadora que resulta impossible processar-la com cal. Molts cops només ens quedem amb els titulars de les notícies. Sovint, la mentida resulta més atractiva que la veritat.

Només amb la informació que rebem (passivament) no n’hi ha prou per tenir un bon coneixement de les coses, ni ens garanteix sortir de la ignorància. L’escriptor Alvin Toffer deia: «Els analfabets del segle XXI no seran aquells que no puguin llegir o escriure, sinó aquells que no puguin aprendre, desaprendre i tornar a aprendre».

Per altra banda, sembla que el nostre cervell, segons els neuròlegs, per a estalviar energia, respon millor i més ràpidament a les sensacions i sentiments (odi, ràbia, plaer, amor...) que no pas al raonament i a la reflexió, que requereixen una major despesa energètica. Per això, sovint, ens conformem amb explicacions simples davant de problemes complexos.

No hi hauria d’haver cap dubte que tots els éssers humans pertanyem a la mateixa espècie. En canvi, es produeix, injustament, un procés de deshumanització dels col·lectius esmentats que no té cap justificació. No podem normalitzar aquesta situació com si fos l’ordre natural de les coses. És un fet, que no pertànyer al grup estàndard, normatiu i privilegiat -que es correspon amb individus: homes, blancs, heterosexuals, no immigrants, no islàmics, no pobres... (que difícilment patiran mai cap mena de rebuig per ser com són)- porta a aquestes persones, en molts moments de la seva vida, a ser objecte de discriminació, quan se’ls hi neguen oportunitats, drets i llibertats, sense els quals la vida perd bona part del seu significat.

Siguem conscients, que si volem anar cap a un món més just, amb menys desigualtats i més feliç, hem d’acceptar la diversitat humana com un valor, no com una amenaça, i aprendre a ser més respectuosos, solidaris, cooperatius i empàtics amb les persones que pateixen qualsevol mena de discriminació per ser com són. Depèn de nosaltres.