Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Rutes literàries amb Alfredo Gavín

    Pot ser que el lector a primera vista no vegi en el llibre, ni de prop ni de lluny, penya-segats ni roques, ni senti veus seductores com aquí es diu, però hi són i si no les percep és per mèrit i perícia del timoner

    19 febrero 2023 18:58 | Actualizado a 19 febrero 2023 23:58
    Eugeni Perea Simón
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    El viatge es troba contingut sempre en la línia que hom traça entre dos punts: el de partida i el d’arribada. Hom acostuma a posar nom a aquestes estacions d’inici i final: alfa i omega, vida i mort, biografia... Però el que interessa del traç d’aquesta ratlla no són els punts que l’enceten i l’acaben, sinó el camí que dibuixa, l’enriquiment de ruta que el viatger pugui fer, saber-ne les seves sotsobres, com avança, s’atura, fa i desfà, plora, riu i batalla, sovint en seqüències alternatives. Perquè, al capdavall, el que importa és la impregnació i penetració de vida que del viatge n’obtingui. Només cal recordar els versos de Kavafis en el poema Ítaca per entendre el valor i interès del viatge com a globalitat de vida. En aquest viatge imaginari són importants les veus que ens acompanyen o trobem en el camí, els cants que escoltem i que puguin o no seduir-nos. Per una banda hi ha les sirenes d’Ulisses a Circe, que sempre i tothora xiuxiuen a l’oïda amb una clara intencionalitat de fer-nos estavellar contra les roques, però també, per una altra banda, hi escoltarem les cançons del timoner, assenyades, experimentades, agresolades per tantes rutes i viatges interiors viscuts. Sirenes o timoners, aquesta és la qüestió!

    Alfredo Gavín, a ‘Las canciones del timonel’ (Varia editio, 2022), ha pres de referència poètica la cartografia marítima i n’ha compost un quadern de bitàcola per a ús exclusiu de viatgers («yo sólo doy mi voz a quien va conmigo», diu una cançó medieval castellana). Pot ser que el lector a primera vista no vegi en el llibre, ni de prop ni de lluny, penya-segats ni roques, ni senti veus seductores com aquí es diu, però hi són i si no les percep és per mèrit i perícia del timoner que coneix el mar i n’és experimentat, de manera que dona confiança a la tripulació i fa que aquesta, ben aconduïda, salvi fàcilment els perills de la singladura.

    El nou llibre de Gavín insisteix en un dels temes nuclears de la seva obra general, ja prou extensa, rica i dilatada: l’amor-vida en majúscules. Amor-vida que inclou totes les peces o àtoms que constitueixen la complexa humanitat de l’ésser i, de rebot, del col·lectiu, en el qual res li pot ser aliè. Un amor-vida que tendeix a la depuració i, doncs, al misticisme, de manera que molts dels poemes que l’obra inclou basculen entre carn i espiritualitat. D’aquest viatge literari que Gavín ens invita ara a fer, en destacaré tres eixos que sempre m’han semblat troncals: el que es diu, com es diu i quines interseccions o ressons produeixen en la ment del lector.

    Cal subratllar la finor i capacitat de síntesi de les veus del llibre, quan s’al·ludeix, per exemple, al «pulso de luz», a la «flor de silencio», al «alma sosegada», a la «claridad de la fuente»

    Tot el que es diu a ‘Las canciones del timonel’ gira a l’entorn dels temes que interessen i preocupen la humanitat des que aquesta té consciència personal i col·lectiva i que són sempre els mateixos, no més de mitja dotzena: la fam, el dolor, el plaer, la soledat, la transcendència, el sentit del cosmos... La literatura desglossa i tracta aquests camps com en un manual de psiquiatria intel·ligible, amb el concepte amor-vida com a resum i sentit final de tot.

    Aquest llibre i, per extensió, l’obra completa de Gavín, n’és exemple, com veiem expressat en alguns temes conceptuals: el silenci, fonamental per la creació i l’agudesa en la percepció de la vida, apareix figurat en el poema XIV: «En el silencio/todo nos habla...»; en parlar de la casa del poeta, sorprenem l’autor derruint murs i envans, bigues i portes, i a mesura que caua l’arquitectura veiem alçar-ne de noves, intangibles, on hi entra «l’arborescència» i «l’aurora», de manera que aleshores ens sentim aixoplugats i segurs com mai.

    En el poema XXXV es parla de l’ànsia de l’amor, però en uns termes tan depurats que el lector tindrà dret a dubtar si l’autor es refereix a l’amor humà o diví. Els versos finals del poema dedicats a un hipotètic home perplex són per remarcar, esdevenen l’agulló que fa mal i que esperona la consciència: «Tan mudo por el desorden/de una agonía sin mapas/qué esperas sin los resortes /del movimiento y sus alas». Si he fet una referència a la psiquiatria intel·ligible, aquests són els versos que m’hi han fet pensar: «el alma tiene sus fríos/como los bosques sus inviernos».

    En el com es diu, cal subratllar la finor i capacitat de síntesi de les veus del llibre, quan s’al·ludeix, per exemple, al «pulso de luz», a la «flor de silencio», al «alma sosegada», a la «claridad de la fuente». El doble joc de la paraula o metàfora en funció de crítica social es troba magníficament expressat a «El rumor levanta colmenas...» I es diu tot de manera subtil, sense noms ni concrecions de lloc, sovint en forma d’interrogació, preguntant-se no com a inseguretat del poeta, sinó com a incitació al lector: que el lector o oïdor del cançoner s’interpel·li a si mateix i en cerqui la resposta.

    Per últim, les ressonàncies. En poesia són fonamentals perquè, com escriu Margarite Duras, tot és repetició, tot està dit menys allò que hom pugui dir. En molts dels casos –i això és un valor de l’obra, com el de tota bona literatura– la paraula, la idea expressada esdevé la memòria despertador de la qual parlava Marcel Proust. En aquest sentit, la poesia castellana més ferma i clàssica, acadèmica, és subjacent en el llibre com l’eco dels místics Joan de la Creu o Teresa de Jesús. Inevitable ressò que es produeix, per exemple, en el poema «Fábula del polvo y del aire», on llegim: «Vivo con el aire/sin el aire muero».

    M’interessen els autors que universalitzen els detalls i fan de la naturalesa, l’urbanisme i la humanitat, elements de reflexió. Com que jo no puc veure-ho tot, agraeixo els ulls, la veu i la sensibilitat dels altres que m’ajuden a entendre i a acompanyar-me en el món i el temps.

    George Steiner ha dit que Déu està en els detalls, una idea que, quatre segles abans, ja havia expressat Teresa de Jesús i que avui continua practicant les arts i les ciències. Ens humanitzem en la mesura que coneixem les peces del puzle del paisatge per on ens movem i les encaixem en la globalitat. En aquest sentit, i tornant a la idea del llibre com a delta d’una part de l’obra general de Gavín, citaria la mística que ja traspua a Un libro japonés (2020), on podem llegir: «amo las penumbras/no/las oscuridades», amb ressons de Juan de la Cruz; la socioecologia, que enceta amb El somni d’un riu (2002) i continua amb Un país de bacteris (2012), on se’ns diu que aquests «Són molt importants per la vida/porten els designis de la finitud».

    A ‘El Port’ (2015), una altra de les obres imprescindibles de Gavín, se’ns hi anuncia allò que en aquesta obra es desenvolupa a ple: «El port és l’estació d’on surt/la voluntat d’afrontament del mariner./No només». L’Amor-vida en majúscula, que aquí veiem passat ja pel gresol, neix a Sonetos de la intempèrie (2001). I la ciutat no com a urbanisme i arquitectura freda, sinó relacionada amb el bosc i el seu eco natural, ja es troba a Els castells de la memòria (2008). Molts d’aquests llibres de Gavín contenen doble imatge poètica, la de la paraula i la de la fotografia o dibuix i ara, en aquest darrer, s’hi afegeix la música en CD de cantautors i grups que interpreten els poemes.

    Las canciones del timonel em sembla un llibre amb caràcter propi, però del qual s’obté el màxim profit intel·lectual llegit i posat en relació amb l’obra completa de l’autor.

    «Poesía es la unión de dos palabras que uno nunca supuso que pudieran juntarse, y que forman algo así como un misterio».

    Comentarios
    Multimedia Diari