Servei popular d’escombraries

Remota itaque iustitia, quid sunt regna nisi magna latrocinia? «Sense justícia, què són els estats sinó bandes de lladres?», pregunta sant Agustí d’Hipona a La Ciutat de Déu. M’ha vingut al cap aquesta frase lapidària en llegir al Diari el reportatge sobre els veïns que han de netejar la vorera perquè els seus carrers no existien quan es va posar en marxa la contracta de la brossa i no hi figuren. És admirable que no es netegin, certament. Ho és encara més que la contracta no prevegi aquesta possibilitat, normalíssima en una ciutat dreta i feta. Diria que l’Ajuntament s’ha d’espavilar a trobar-hi solució, perquè els veïns tenen raó quan es queixen que paguen taxes com tothom i no reben el servei. Val a dir que podria ser altrament. En alguns països, els veïns venen obligats a netejar el tram de carrer de casa seva, sigui per evitar acumulació de neu, fulles o escombraries. Passa a moltes ciutats i pobles d’Alemanya, Bèlgica, Països Baixos o Àustria. A Suïssa és norma general. Al contrari, al Japó cap llei ho obliga, però moltes comunitats tenen la tradició de netejar l’entorn immediat de casa seva com a part del sentit de responsabilitat col·lectiva. A Tarragona, en canvi, de la neteja se n’ocupa l’Ajuntament. «Em fa vergonya que la família vingui a visitar-nos i vegi com n’està tot, de brut», diu en Ramon, un dels que dediquen temps a escombrar el seu carrer. Sí, Ramon. Tots quedem molt malament.