L’ 11 d’abril de 1993 unes desenes de joves independentistes valencians feien una trobada a un petit poble del nord de Castelló, Montanejos. Era de matinada, i els debats i les converses animades d’aquells pacífics rebels es veieren de sobte anihilades per l’atac covard d’una banda de feixistes espanyols, que irromperen al llogarret amb violència desfermada. La pitjor part se l’endugué Guillem Agulló. Acorralat, rebé unes punyalades mortals.
Tenia 18 anys, era un jove esportista, bon estudiant i compromès, fill d’una família treballadora, amb orgull de classe i nacional. Per als feixistes espanyols, calia donar una lliçó, i Guillem era una víctima propiciatòria. El feixisme, tan consentit a València, tan protegit per la dreta espanyola a València, perpetrava un crim, un acte terrorista, contra un jove valencià, contra tots nosaltres. La pressió popular obligà les autoritats a ser més ràpids de l’habitual.
Dos anys més tard, un judici vergonyant absolgué la majoria d’acusats i l’autor de la punyalada mortal fou condemnat a 14 anys de presó, dels quals complí 4. El jutge ho esbandí com una «pelea entre bandas». Justícia espanyola en estat pur. Però arreu dels Països Catalans, la memòria del crim segueix viva.
A Valls, el pare de Guillem, amb veu trencada però serena, relatava la dura lluita de la família perquè el crim no quedés impune, en el marc d’un d’aquells enyorats Memorial González Alba. A l’institut Narcís Oller, un any després de l’assassinat, un grup d’alumnes i professors demanaren al consell escolar que el pati del vell edifici de la plaça del Quarter s’anomenés Pati Guillem Agulló. Unes rajoles amb el seu nom deixen testimoni de l’homenatge. Quan l’Institut es traslladà al Fornàs, una nova placa, aquesta d’acer inoxidable, renovà el compromís de servar la memòria d’un acte terrorista que, per cert, el Partit Popular mai no ha condemnat. Guillem, sempre amb nosaltres.