El 26 de gener de 2019, publicava en aquest diari un article amb el mateix títol i acabava dient: «No hauríem de perdre l’oportunitat de ser capdavanters; la indústria química podria ser una gran protagonista no només en l’hidrogen sinó en moltes altres noves oportunitats de materials per produir energia fotovoltaica, termosolar, bateries o, com el cas que ens ocupa, l’hidrogen. I, per descomptat, la URV i el Port de Tarragona».
Gairebé dos anys després la rectora de la URV ha impulsat una plataforma d’empreses i institucions per fomentar l’hidrogen com una de les alternatives per descarbonitzar la nostra economia i en particular la indústria química que si no ho fa està amenaçada de malaltia greu; com també el Port de Tarragona per la desaparició dels derivats del petroli com a combustibles en pocs anys.
Els centres de decisió són majoritàriament a Madrid, Estats Units i Alemanya i veient els silencis o els anuncis d’inversions fora de Tarragona, ens hauríem de preocupar. Això que ja era un perill fa dos anys, ara ho és més perquè no s’ha fet res mentre altres han corregut molt. Que la URV sigui qui encapçali un gran projecte relacionat amb l’hidrogen diu molt a favor de l’actual equip rectoral, però molt poc de les nostres institucions polítiques i econòmiques ocupades en altres afers.
Els efectes de la transició energètica a casa nostra poden ser devastadors i algunes són «comarques de la transició justa» o de l’Espanya o la Catalunya buida afectades pel tancament de nuclears. Potser encara hi som a temps.
Cal un gran acord territorial. Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre han de posar-se d’acord en un pla d’acció almenys en transició energètica i indústria química. No ens vindrà donat res i ens ho hem de guanyar nosaltres fent sentir la nostra veu segons els nostres interessos. Les empreses tenen els seus i avui només programen a curt termini, però nosaltres tenim l’obligació de mirar més enllà. Volem continuar jugant un paper important? Estem disposats a generar energia renovable de forma massiva, a terra i al mar i d’emmagatzemar-la en forma de bateries i d’hidrogen? O preferirem que siguin altres territoris a Catalunya o fora?
Els pròxims anys hem de substituir tres grups nuclears i tres cicles combinats (uns 4,5 gigawatts) als quals cal sumar mig gigawatt més per la indústria química. D’altra banda, cal passar a biogàs i hidrogen el transport (marítim i aeri inclosos) i els usos residencials. Alguns estudis situen l’augment del que això significarà d’augment de consum elèctric en un 70-80% tot i l’eficiència i estalvi que s’espera. Alemanya fa temps que ho ha entès i té deu vegades més potència solar que Espanya tot i ser més petita i amb menys sol. Austràlia ha projectat un cable de 3.500 quilòmetres fins a Singapur per vendre la seva electricitat renovable sobrera i ha arribat a acords amb Alemanya, Japó i Corea per exportar hidrogen verd. Es parla que la península Ibèrica podria ser un bon reservori d’energia i d’hidrogen per a altres països europeus. Hi volem jugar o no? Necessitem molta renovable (també per produir hidrogen). Aquí he de confessar que volia començar aquest article amb el títol «La renovable, estúpid».
Cal un acord català i amb l’Estat. Els governs de Catalunya i de l’Estat i les institucions econòmiques i socials s’han de posar d’acord perquè, si anem per lliure, les inversions se’n van a altres territoris com el País Basc, Castella la Manxa, Galícia, Aragó... No cal que ningú renunciï al seu projecte polític, però hem de conservar i si pot ser augmentar les empreses i els llocs de treball.
Necessitem un nou model de gestió de l’energia. L’energia és de tots perquè de tots és la natura d’on surt. El nou model energètic vol dir que la ciutadania, les empreses, els ajuntaments ens podem generar la nostra energia o podem exigir participar en el seu negoci. Les reformes del Govern de Pedro Sánchez han significat molt respecte del PP pendent sempre d’afavorir els grans monopolis, però encara falta una mica perquè el negoci energètic sigui més participat i que arribin a tothom els beneficis en forma d’energia més barata si l’autoconsumim de forma compartida i gestionem els excedents (entre altres coses per disposar d’hidrogen verd més barat). En aquest sentit és bona notícia que el Parlament hagi aprovat la passada setmana per àmplia majoria una moció del PSC que, en un dels seus punts, diu «recuperar per la gestió pública les concessions administratives dels aprofitaments de les centrals hidroelèctriques quan acabin el període concessionat mitjançant la creació d’una empresa pública participada per totes les administracions afectades».
Com fa dos anys torno a dir: «Catalunya s’ha de sumar urgentment al repte d’assolir un país amb energia neta, segura i inacabable i les nostres comarques poden tenir un paper rellevant generant llocs de treball, investigació i recerca i essent pol d’atracció de noves activitats».
Xavier Sabaté: Regidor d'Unitat per Flix. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Tarragona, senador i diputat al Congrés per Tarragona, diputat al Parlament, delegat a Tarragona del Govern, conseller de Governació i Administracions Públiques. És membre del Col·lectiu per a un nou Model Energètic i Social Sostenible i des del juliol passat president de Logistics Green New Deal a Barcelona-Catalunya Centre Logístic.
