Semblava que s’hagués d’aturar el món. Tots pendents de la compareixença de Pedro Sánchez. A quina hora? A les 12h. Engeguem teles i ràdios. Canvien l’hora. No, al final és a les 11h. Dimitirà o no dimitirà?
Quants precedents hi ha? Només va passar amb Adolfo Suárez? Seria un moment històric. Tota aquesta bateria de preguntes ens assalta de nou mentre sona la música de l’especial informatiu.
A veure qui l’encerta. De sobte, tan sobri i elegant com sempre, i amb cara de moment important, el president compareix. Les portes del darrera, totes obertes. Això, en comunicació política, vol dir alguna cosa.
Sembla que m’he equivocat i no plega... penso i murmurejo en veu baixa. Amb un discurs molt ben lligat, el president que no plega es consolida com el protagonista del dia. La regeneració política es posa en boca de tothom i la seva crisi personal acaba ja en segon terme.
A quins criteris respon tot plegat? Personals? Ho dubto. Segurament, a una estratègia política ben lligada. Hi ha poques casualitats, i en plena campanya de les eleccions catalanes, el protagonista d’aquests dies ha estat Pedro Sánchez.
