La França eterna. El vell món es rebel·la per impedir un nou ordre mundial

Les eleccions més obertes i segurament més importants dels darrers decennis. El resultat dels comicis presidencials pot acabar per donar la puntada final al Vell Ordre. Desitjo ferventment equivocar-meLa mirada

08 abril 2022 17:10 | Actualizado a 09 abril 2022 04:57
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Una de les millors col·leccions d’art modern s’ha exhibit a la Fundació Louis Vuitton, al Bois de Boulogne de París, fins el passat diumenge. Els germans Morozov havien acumulat una quantitat impressionant d’obres dels pintors essencials del segle XX. Més d’un milió de persones s’havia precipitat a visitar-la a l’edifici emblemàtic i modern, seu de la Fundació, en ple cor de l’oest de París, al barri dels rics. Dos-cents quadres entre els que destaquen els de Matisse, Bonnard, Gauguin o Renoir. Una col·lecció meravellosa, una finestra al món desaparegut del París mític. Unes obres acumulades abans de la Revolució d’octubre per la família Morozov i que avui són propietat -principalment- dels museus russos. El Museu Pouchkine, però també l’Ermitatge de Sant Petersburg i la galeria Tetraikov de Moscou.

Què fer amb els quadres ara que l’exposició ha tancar és una de les qüestions, si es vol secundària, que planen aquestes darreres hores de campanya electoral. No és mateix les obres prestades entre els grans museus que els Picasso que pengen als iots dels oligarques. Però tanmateix, la sensació de complaença amb els règims autoritaris no deixa de ser una constant. Cal recordar una xifra: cada dia paguem al règim de Vladimir Putin 800 milions de dòlars pels hidrocarburs (principalment gas) que li comprem. Ara que la Comissió Europea proposa oferir a Ucraïna 500 milions de dòlars en armament, cal recordar que no arriba ni al que li paguem en un dia al seu botxí.

Aquest article veurà la llum unes hores abans de què comenci la primera volta de les eleccions franceses més obertes i avorrides de la història. I alhora, segurament les més importants dels darrers decennis.

L’arribada al poder -fa ara cinc anys- de la sorpresa Macron va dinamitar totes les tradicions, tots els espais polítics tradicionals. Una autèntica revolució com només la saben fer per aquí. Però el que potser no esperava l’alumne del col·legi dels jesuïtes d’Amiens, era que en el seu mandat hauria de lluitar contra una revolució popular, les sans coulottes de nou pels carrers de França reclamant un vida diferent, viure millor, comprar millor, menjar millor, poder anar al dentista, omplir els dipòsits de carburant i pagar les factures de la calefacció. Que tornés la França dels trenta gloriosos. Després vindria una pandèmia mundial. Paralització, angoixa, por. Costi el que costi, va dir Macron. Costi el que costi, França no s’aturarà. I la factura és senzillament monstruosa. I per acabar una guerra a Europa (que no a les portes d’Europa) on la Rússia eterna xoca de ple contra la modernitat. On el vell món es rebel·la per impedir un nou ordre mundial a on els valors de la Llibertat, Igualtat i Fraternitat, només serveixin per les samarretes de publicitat de les franquícies de les pel·lícules de Marvel.

Què pot passar? Pot passar que l’extrema dreta sigui l’opció que reculli més paperetes el diumenge. Pot passar fins i tot que Marine le Pen arribi en primer lloc. Pot passar que l’abstenció sigui històrica; pot passar que els dos grans partits tradicionals -el partit socialista i el partit conservador- gairebé desapareguin del mapa electoral. Passi el que passi, el que passa a França té repercussions a tot el món. Mentre, el quadres dels germans Morozov esperen que algú trobi una solució diplomàtica. Si els tronem o no a Moscou.

La pintura d’inicis del segle, el París de la Belle Èpoque, de Montmartre i Montparnasse. Els bulevards i la Samaritane. Chanel i Jean Cocteau, de l’absenta i les al·lucinacions, espera embalada en capses de vellut. Aquell París que ja no existeix, com tampoc existeix aquella França, ni tampoc aquella Rússia, ni tampoc nosaltres ja som els que érem. Perquè el món està canviant i som nosaltres els que ens resistim a voler-ho acceptar. El resultat d’aquest diumenge pot acabar per donar la puntada final al Vell Ordre. Desitjo ferventment equivocar-me.

 

Periodista
Nacida en Tarragona, Natàlia Rodríguez empezó a ejercer en el Diari. Trabajó en la Comisión Europea y colabora en diversos medios. Vive entre París y Barcelona.

Comentarios
Multimedia Diari