La guerra d’Irlanda es fa literatura‘No diguis res’, de Patrick Radden Keefe, memòria personalitzada de la violència

Jean McConville era la mare de deu fills, sense més temps que el que esmerçava com a mestressa d’una llar humil de Belfast de metres quadrats inversament proporcionals al nombre dels seus habitants. El desembre de 1972, quan tenia 38 anys, uns encaputxats la van segrestar i no se’n va saber mai més res fins que, el novembre de 2003, aquells fills ja grans van poder enterrar les seves restes, trobades un parell de mesos abans.

A Jean McConville la va assassinar l’IRA, i el periodista Patrick Radden Keefe ha reconstruït tan bé la seva història que el seu llibre, No diguis res, sembla una grandíssima novel·la. Keefe és nord-americà, i ser nord-americà li ha permès una distància que no s’hauria pogut permetre si fos anglès o irlandès, i a més a més està ben entrenat en la incòmoda posició del periodista que explica conflictes, ni a favor dels uns ni en contra dels altres.

Les grans capçaleres per les quals publica, el New York Times i The New Yorker, li han facilitat aquesta praxi. Avui, Edicions del Periscopi treu al mercat l’edició catalana de No diguis res, traduïda molt curosament per Ricard Gil, amb respecte per l’original i salvant les distàncies lingüístiques amb elegància.

La terrible història de la família McConville és l’eix del volum de prop de sis-centes pàgines, sobre el que s’articulen les biografies enfrontades dels personatges de l’IRA que la fan desaparèixer i tota la trama política, social i policíaca que els envolta. No, no s’escapen els líders del Sinn Féin, singularment Gerry Adams, a qui de la mateixa manera que no se li estalvien taques negres, també se li ressalten els blancs de ser un dels grans artífex de la pau. Adams és, tanmateix, també el gran dèficit del llibre: ha estat prou hàbil per no donar-hi la seva versió, i així la manca de la seva versió és el punt de màxima inflexió de la credibilitat del text.

Les descripcions de la quotidianitat dels voluntaris de l’IRA són espectaculars

Però el llibre no parla només de les vergonyes de l’IRA, sobretot en l’autoprotecció excessiva que el feia sentenciar en funció de sospites, a vegades induïdes per infiltrats dels serveis d’intel·ligència britànics, que jugaven fort a dividir-los, és a dir, que es matessin entre ells.

El llibre parla també d’això, de la màniga ampla dels anglesos, que no miraven prim per eliminar el terrorisme des de la foscúria moral de les clavegueres de l’Estat.

Les descripcions de la quotidianitat dels voluntaris de l’IRA són espectaculars, i contemplen també els seus gests heroics i de conviccions, com les vagues de fam dels presos, les fugues mítiques de penals de màxima seguretat, la resistència a la tortura, les negociacions amb les esferes més altes del poder de Londres.

Amb el coneixement de causa d’haver-ho conegut, els puc assegurar que el relat de tot plegat és precís i ben resolt en els sempre imprescindibles complements circumstancials de descripció de personatges i de llocs. Són protagonistes importants les germanes Marian i Dolours Price, casada amb l’actor Stephen Rea, que ha estat un dels millors intèrprets de militants de l’IRA, i ho és Brendan Hughes.

A un dels pubs republicans clandestins que Keefe descriu, hi vaig entrevistar en plena guerra un grup de veterans de l’IRA. No es van identificar, però van deixar que en Kim Manresa fes unes fotos de record que mai no he tret de casa.

Els ‘troubles’

En veure les il·lustracions del llibre, hi he reconegut Hughes, un dels personatges fonamentals de la història dels troubles, el comandant operatiu més llegendari de l’IRA. Conegut per l’àlies the Dark (l’Obscur), em va impressionar per la càrrega emotiva que imprimia tant als episodis de lluita que evocava amb orgull com en les decepcions del que políticament s’autocriticava i del que personalment es penedia. El drama íntim de sentir-se traït pels seus, que van signar una pau que ell considerava capitulació: per acabar seguint amb una Irlanda dividida i l’Ulster província britànica, no calien tants sacrificis.

Aquell retrat d’en Kim Manresa el guardo ara a la pàgina 95 del llibre, en la qual es reprodueix una foto amical de Hughes i Adams. The Dark va morir a febrer de 2008 a 59 anys, a Belfast, castigat per l’alcohol que ingeria com ansiolític quan mirava pel retrovisor de la seva vida.

* Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘Clandestins’ és el seu últim títol.