La majoria dels experts coincideixen en el fet que la cultura del segle XXI està fonamentada sobre dos pilars bàsics: la tecnologia i les humanitats, aquestes darreres contemplades com un element compensador de la racionalitat que imposa la tècnica, ja que a un cert determinisme tecnològic li contraresten la raó i l’emoció, característiques essencials dels humans.
Aquest nou marc cultural, tan diferent del predominant en el segle passat afecta les societats actuals en molts aspectes: en el mode de viure dels seus habitants, en les lleis, en les creences, en la tradició, en la innovació i òbviament, en les arts. És precisament en aquest darrer camp on la imaginació i la creativitat dels artistes aconsegueix connectar amb la cultura en procés constant de canvi, formulant propostes transgressores que el ciutadà mitjà acull a vegades amb sorpresa, però quasi sempre amb la convicció que els canvis expressius estan connectats amb el temps històric, anunciant els canvis culturals.
Els artistes converteixen la tecnologia en una forma d’expressió creativa
En l’actual context, a la cultura oficial o institucional li costa trobar el seu rol i té dificultats per elaborar una estratègia que jerarquitzi les expressions culturals en funció dels canvis; com diria Gabriel Ferrater no «gosen poder»; són més aviat conservadores i, per tant, en matèria d’arts plàstiques es limiten a posar al dia alguns dels museus nascuts el segle passat; per altra banda fan aniversaris commemoratius obligats d’artistes d’èpoques passades i fugen la majoria de les vegades de propostes que no siguin mainstream. Però parafrasejant Galileu: «e pur si muove». I d’on pot sortir el canvi?, doncs gràcies a iniciatives de la societat civil, tal com van fer els avantpassats a Catalunya, impulsant l’arquitectura i l’art innovador a principis del segle XX.
La pregunta que cal fer és: però encara n’hi ha d’aquests ciutadans disposats a fer avançar l’art i la cultura en general? Pocs, però n’hi ha; per exemple a Reus un empresari privat ha impulsat l’únic centre existent a Espanya d’art electrònic. El NewArt Centre constitueix al meu parer una aposta que connecta la cultura amb l’art del segle que vivim; ens mostra com els artistes i creadors han agafat la tecnologia dominant, electrònica i digital, i l’han convertit en una experiència artística que va més enllà de la creació de realitats virtuals comercialitzables que estan de moda perquè són un bon negoci per als seus promotors.
Un empresari ha impulsat a Reus l’únic centre existent a Espanya d’art electrònic
Està clar que per endegar projectes com els que parlem, cal que els seus promotors tinguin les idees clares, sàpiguen rodejar-se d’experts i ser molt tossuts per aconseguir-los. El dia de la inauguració, Jordi Marti, secretari de Cultura del Ministerio de Madrid, al que jo havia tractat quan ell era director de l’Institut de Cultura de Barcelona, em digué: «Caram els de Reus! Teniu la vista llarga!» afirmació que jo vaig relativitzar dient-li que potser tenia raó, però que tingués també en compte que encara estàvem descobrint el modernisme i que en cultura popular no havíem anat més enllà de recuperar danses i bestiari de segles passats, però que de tota manera ara sí que semblava que havíem aconseguit connectar amb el segle actual.
Fa anys vaig proposar a qui pertocava, un projecte que consistia en crear un espai cultural dedicat a l’art sonor, el qual s’estava imposant arreu com a fórmula no només de comunicació sinó d’expressió; si s’aconseguís crear els vaig dir, seria el primer centre de l’Estat i el segon d’Europa; no havia de ser complicat posar-lo en marxa ja que existia un edifici a disposició, només calia omplir-lo d’una cosa tan barata com el so. No vaig rebre resposta. Segons el meu criteri s’havia perdut una gran oportunitat; però l’altre dia la gent del New Art Centre em va donar una satisfacció: els creadors sonors i les seves produccions tindrien allí també el seu espai, ja que aquest apartat estava contemplat en el seu projecte original.
Lo más leído
Lo último