Aquest 2025 ha fet 25 anys de la declaració del conjunt arqueològic de la Tàrraco romana com a patrimoni mundial de la humanitat per la Unesco, i sempre voldríem més. Voldria més reconeixement.
Tinc la impressió que aquesta designació hauria d’haver lluït més. Ja sé que tot és molt feixuc quan es tracta de restes patrimonials, que tot vol molt de pressupost i que quan hi ha diversos nivells de l’administració pel mig la troca s’embolica. Però m’agradaria que aquest llegat tingués molta més consideració arreu. I mira que s’ha fet feina, i que el festival Tàrraco Viva fa una tasca impressionant per explicar-nos el nostre passat. De ben segur el millor festival del seu gènere. I que les activitats per recordar que fa 25 anys que Tàrraco té el llorer de la Unesco ens han fet dit, agafant el títol del mapping que tancava els actes commemoratius d’enguany i que es va projectar fa uns dies sobre l’amfiteatre que El futur ja té memòria.
La memòria és fràgil, sort de les pedres que ens expliquem com érem, com som i com serem
Tant de bo. La memòria és fràgil, sort de les pedres que perviuen i que ens expliquem com érem, com som, i com serem, perquè nosaltres anem passant.
Una d’aquestes pedres, la làpida mortuòria del corredor professional de quadrigues del segle IV, d’Eutyches, que va ser tot un ídol de masses, i que en morir als 22 anys, també va tenir uns funerals amb comiat massiu de bona part d’aquells 20.000 espectadors que es podien encabir al circ de Tarragona, té aquesta inscripció: «Els cruels fats, als quals no és possible oposar resistència, van tenir gelosia de la meva joventut. I, en morir, no em va ser concedida la glòria del circ, per evitar que em plorés la fidel afició. Malignes ardors abrasaven les meves entranyes, que els metges no van aconseguir vèncer. Et prego, caminant, vessa flors sobre les meves restes com quan m’aplaudies mentre vivia».
La trobareu al Museu Diocesà. El redactat del text de la làpida no recull aquesta adhesió massiva perquè els seus patrocinadors i parents també haurien volgut que tingués més reconeixement, que hagués tingut la glòria en vida. Tot un ídol de masses en aquesta Tàrraco on el pa i circ, el seu TikTok, la seva televisió, eren el circ i l’amfiteatre, i el teatre, que vehiculaven l’oci i l’adoctrinament que venia dictat des de Roma i fins a tots els racons de l’imperi.
Eutyches fa 24 anys que dona nom al premi Difusió que concedeix el Consell Comarcal del Tarragonès
Eutyches era un dels protagonistes d’aquestes curses que Ben Hur va reproduir pel cine, i que ara per Sant Antoni sigui a Vila-seca, sigui a Ascó, agafen relleu com a curses de cavalls. També hi havia batalles navals dins l’amfiteatre, i les lluites de gladiadors i la tortura i martiri dels cristians llençats als lleons. El pa i el circ que ha anat agafant noves formes, també en aquests últims casos. L’expressió de «l’han llençat als lleons», quan algú queda arraconat en un debat, o en alguna discussió on queda en minoria o desavantatge, és ben viva.
Eutyches fa 24 anys que dona nom al premi Difusió que concedeix el Consell Comarcal del Tarragonès, i que aquest passat 14 de desembre en un acte fet al Casal Municipal de la Nou de Gaià vaig tenir el goig i honor de rebre, representat en el podall que Bartolozzi va transformar en un meravellós trofeu. La satisfacció va ser més gran encara perquè el músic canongí Dani Espasa va rebre el XXIVè premi de Creació Lucius Anneus Florus, i Carlos Terrón (que havia sigut company d’institut del Dani) va rebre la XXVI Beca d’Investigació Lucius Licinius Flora, pel projecte Els comuns i les universitats al Baix Gaià al segle XVII.
Luci Anneus Florus, va ser un escriptor vingut d’Àfrica i assentat a Tàrraco que va escriure un Epítome de Tit Livi, i se li atribueix també, a més de diversos poemes, el diàleg: Vergilius orator an poeta; i Luci Licinius Sura, nascut a Tàrraco (o a Barcino) va ser un polític amic de Trajà, cònsol en diferents etapes, i l’arc de triomf de Berà, enmig de la Via Augusta, a Roda de Berà, el van erigir en la seva memòria.
Pensava en aquests noms, en aquest recorregut mil·lenari de la nostra terra, del Tarragonès, del Camp de Tarragona, i de les nostres comarques, i en la làpida d’Eutyches que es lamentava de la glòria que no obtindria, i em pregunto si no ve d’aquí que aquesta «Gent del Camp, gent del llamp» acostumats a anar a la nostra, arrosseguem més laments que satisfaccions. Contents del potencial i la realitat que projecta el nostre llegat. Ho hem de capgirar això! Homes amb sang ben gerda per a la terra que ens dona alè, com diu el poema, hem de ser!
Lo más leído
