Tarragona continua en deute amb el pintor i dibuixant Ricard Opisso

Confessem eterna admiració per l’obra de Ricard Opisso. Un tarragoní il·lustre de qui la Viquipèdia en fa una biografia prou completa, per si algun lector té curiositat de conèixer-lo o ampliar les referències sobre ell. De fa dècades, ens enamoraven els seus dibuixos de gernacions publicades a les revistes catalanes d’entreguerres, quan la gent gaudia de l’existència i un món sense conflictes semblava albirar-se a l’horitzó, com si els ancestres haguessin après les lliçons de la Gran Guerra i es conjuressin a no repetir-les mai més. Pronòstic errat, com tots sabem.

Opisso es trobava al rovell de les revolucions artístiques del seu temps i evolucionava en autor prolífic capaç d’afrontar amb èxit qualsevol repte. N’estàvem tant del dibuixant i pintor que, en certa època, vam intentar el seguiment de la seva obra preguntant als millors crítics d’art. Algun d’ells ens arribaria a dir que el principal col·leccionista del nostre convilatà universal era Juan Antonio Samaranch, que havia arrambat amb la immensa majoria d’obra impresa, més enllà inclús de les revistes esportives de caràcter satíric, com el Xut!, d’en Castanys on enlluernava el seu llapis, les seves caricatures, aquella tendència costumista tan excel·lent i personal. No cal estendre’s gaire amb aquesta fascinació.

Víctor Balaguer
va dissenyar un llistat a la capital catalana que encara perdura

Si algun dia passen per davant de l’Hotel Astòria, al carrer París de Barcelona, entrin a veure l’exposició gratuïta i permanent d’un bon tou del seu geni. La visita et va venir ganes de passar-t’hi sovint perquè sempre descobreixes un detall, una nova lectura, una flaire que et transporta a un pretèrit amb totes les traces de semblar època prou feliç o, almenys, mitificada.

Doncs bé, i ens disculpem en cas d’error, sembla que Tarragona no té cap carrer o indret dedicat al gran Opisso. A Internet només en trobes un al Vendrell i ens pareix que la carència clama al cel, màxim quan el nomenclàtor està ple de figures d’un discutible lligam amb la ciutat, d’un full de serveis que podria criticar-se fàcilment o premiats per temps autoritaris que no mereixen continuïtat en una teòrica democràcia formal. Valgui la comparació amb Barcelona, ciutat que encara manté certa catalanitat en els marbres dels carrers gràcies a l’encert d’en Víctor Balaguer, un altre personatge també pendent de reivindicació actual, quan l’Eixample començava a perfilar-se i l’obra de Cerdà canviava per sempre més la geometria de la nostra capital. Cent seixanta anys després de fer un treball encomiable i elogiat per tots aquells que no desitgen el nostre mal, del llegat de Balaguer es pot discutir, amb ulls actuals, l’escassa presència de dones, ignorades per sistema, o la pervivència de certs perfils francament degradats de mèrits amb el pas del temps.

Els homenatges als convilatans no figuren entre les prioritats dels nostres polítics

On volem anar a petar? No se’n parla, ni figura en cap prioritat de força política representada als nostres consistoris, però el carrer continua essent la casa de tots i mereix portar dedicatòries que ens provoquin orgull, que generin autoestima majoritària i ajudin a forjar comunitat, virtuts que no sobren de cap de les maneres. Tant de bo si algú entoma el suggeriment i es fa seva la crida per a revisar la situació.

En el pur centre de Tarragona, pel camí de la degradació si el consistori no s’hi posa de valent, se’ns presenten uns quants exemples discutibles de recordatoris a repressors, sectaris i personal d’aquell que només va defensar els interessos d’una minoria. Pot ser que arribi aviat el moment de revisar-lo, de canviar sense excuses com la d’incomodar Correus o els habitants de cada indret, donar protagonisme a tarragonins, reusencs o tortosins, posar dones allà on mereixen o evitar la pèrdua d’identitat del país també per aquesta banda. El cas de Ricard Opisso és tan flagrant que no admet cap discussió. No sé si tenim cap altre artista de la seva volada, però no entrarem en fútils comparatives. Ell s’ho mereix i Tarragona l’hi deu. A banda de conèixer-lo i sentir-se agraït per la bellesa i talent vessat en l’obra d’un artista singular.