Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Any de traspàs: una de les supersticions que es mantenen malgrat els ginys moderns

    Any de Traspàs o Bixest. . En català es pot dir de les dues maneres. I totes dues indiquen malignitat. La forma «de traspàs», més moderna, ja es veu que no pot dur res de bo

    08 enero 2024 20:24 | Actualizado a 09 enero 2024 14:00
    Jaume Nolla i Martí
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Enguany és any de traspàs. El mes que ve tindrà 29 dies i, tot i treballar una jornada més, la majoria cobrarem el mateix que els anys anteriors, i aquest ja seria un indicatiu de les desgràcies que solen dur aquests anys.

    A casa havíem dit sempre: «any de traspàs, no te’n fiïs pas, ni el del seu davant, ni el del seu ‘detràs’». Hom pot pensar que és un refrany popular pessimista, però potser és més realista del que sembla: de quatre anys, si en tens un de bo, rai.

    És clar que de la superstició al voltant de la malignitat de l’any bixest és una dèria que ve de molt antic, probablement heretat dels romans que, en això dels bons i mals averanys, hi tenien molta tirada.

    Posats a fer, deixeu-me recordar una altra dita que els pagesos del meu poble tenien per axioma: «any de traspàs, ni bota, ni sedàs». Per al jovent industrialitzat i sense lèxic dels nostres dies cal explicar que la sentència ens ve a dir que hi haurà mala collita, tant de vi com de cereal.

    En el mateix sentit, en coneixem un altre que diu: «any de traspàs, ni bota ni cistell ompliràs». I posats a ser malastrucs, el refranyer català no s’està de res: «any de traspàs, any de mal embaràs.»

    Cal dir que la malèfica influència dels anys amb 29 de febrer fan referència a catàstrofes o malvestats que afecten la col·lectivitat humana. No es tracta d’afers individuals.

    I per tal que la cosa quedi ben clara i que a ningú no li vingui de nou el daltabaix associat als anys de 366 dies, vet aquí dos proverbis definitius: «any de traspàs, poca ventura: de dues ovelles, en torna una»; i reblant el clau: «any de traspàs, pesta i fam per totes parts.»

    Només cal fer un repàs a les grans desgràcies de renom internacional que van tenir els anys de traspàs: el 1912, a part de la guerra italoturca i de terratrèmols esgarrifosos a Turquia i Birmània, hi ha la tragèdia del Titànic, que encara avui dia no ens la sabem acabar.

    El 1792, que també fou bixest, fou el gran any de la guillotina. Rumiada uns anys abans per Joseph-Ignace Guillotin, un francmaçó que volia treure el patiment als condemnats a mort a la forca, mirant d’aconseguir una execució sobtada i teòricament indolora, la va construir Tobias Schmidt, un fabricant de pianos.

    Poca gent sap que la guillotina era un sistema d’execució que a França va durar fins al 1981, quan es va abolir. L’any anterior, el bixest 1980, a part de la guerra Iraq-Iran, fou famós per l’assassinat de John Lennon que trasbalsà mig món.

    També van ser de traspàs el 1936, el començament de la tràgica Guerra incivil espanyola; el 1940, destaca amb l’inici de la Segona Guerra Mundial. El 1960, Xile pateix el reconegut com a més gran terratrèmol de la història, amb una magnitud de 9,5 a l’escala Richter que va provocar un tsunami que va matar força gent al Japó, Hawaii i les Filipines (el dia abans ja n’hi havia hagut un de 8,3 al mateix país).

    O el 1716, dos anys justos després del nostre malaurat 1714, quan Felip V, a l’infern sigui, aplica a Catalunya el Decret de Nova Planta, a través del qual es carrega el país, fent desaparèixer des de les nostres constitucions a les nostres institucions centenàries. I fa quatre anys: l’esclat de la pandèmia de Covid.

    Probablement, tot plegat sorgeix arran de ser un mes afegit al calendari. Anava just després del mes de desembre. Era el darrer. L’any 450 aC es va traslladar on el tenim ara. Estava dedicat a un déu etrusc antic i misteriós anomenat Februus, el de sota terra, que guardava les ànimes dels morts.

    Per això el dia nefast que s’afegeix és al febrer. I per cert, l’afegit no és pas el dia 29. És el 24. Ho va manar així Juli Cèsar després dels consells de l’astrònom alexandrí Sosígenes, amb el qual van posar ordre a un calendari que era un desori.

    S’afegeix un dia entre el 23 (on hi havia les festes Terminàlia, dedicades a consagrar les fites) i el 24 de febrer (on començaven unes altres festes, les Regifúgium). El 23 bis és l’afegit. I es deia «bis sextum ante calendas martius», que vol dir el dues vegades repetit sisè dia abans del primer de març. Amb aquests antecedents, com voleu que sigui un bon any?

    Comentarios
    Multimedia Diari