Catàstrofe natural a càmera lenta a Grindavík, la població d’Islàndia evacuada pel volcà

«És complex d’explicar un desastre natural a càmera lenta», resumeix Èric Lluent, periodista barceloní resident a Islàndia i autor del llibre Islàndia, l’illa del vent. Per a molts catalans, Lluent s’ha convertit en la referència obligada per seguir les erupcions volcàniques prop de Grindavík, la població situada a la punta sud-oest de l’illa que s’ha hagut d’evacuar des de principis de novembre. És una situació totalment nova i sense precedents en les últimes dècades en un territori acostumat a episodis sísmics i volcànics, donat que la lava ha afectat el nucli poblacional, afegit amb la mort d’un treballador en tasques de neteja d’una fissura.

«La població de la zona està ara mateix en una fase de negació dels perills, tot i que es fa difícil pensar que en un futur sigui un lloc segur per viure-hi», explica Lluent des de casa seva a Reykjavík, on es recupera després de caure malalt cobrint els esdeveniments de Grindavík, el nucli on es concentra l’activitat volcànica.

Ell mateix ha presenciat diferents reunions de veïns, que per primera vegada no amaguen el desig d’un rescat governamental o la indemnització de l’asseguradora per començar una nova vida en un nou indret de l’illa.

De fet, les recents erupcions han coincidit amb el llançament del seu nou llibre, ja amb una segona edició, amb un títol que ja ens indica la voluntat de trencar tòpics i anar més enllà d’una visió idíl·lica. «El vent sempre és present i t’hi has d’acostumar, de manera que la combinació amb el fred i la foscor reprimeix molt la vida social».

La lectura de llibres i històries en veu alta en família al voltant de la llar de foc ha estat històricament un dels grans refugis en els llargs hiverns que comprenen el període d’octubre a març, amb dies sencers de tempesta. Una vida social aïllada que explica la llarga tradició literària nòrdica i també islandesa, que va més enllà dels llibres. «Els islandesos són excel·lents oradors i explicadors d’històries, amb un gran domini del ritme i del silenci», afegeix el periodista.

Tot i així, Islàndia tendeix a reivindicar poc el seu passat modest, més enllà de l’orgull viking, caracteritzat per un context de misèria i pobresa.

Sense anar més lluny, entre el 1783 i el 1784 va desaparèixer una cinquena part de la població arran de l’erupció del volcà Laki. Al voltant de 10.000 persones van morir de fam com a conseqüència que el diòxid de sofre acabés amb el 60% dels animals de les granges.

En canvi, pesa molt més la narrativa moderna a partir de la independència de l’illa el 1944 (fins aleshores formava part de Dinamarca) i caracteritzada per un relat de prosperitat i, com li agrada dir a l’autor del llibre, de «nou-ric» on apareix la mà amiga d’un nou aliat. «La història moderna d’Islàndia no es pot entendre sense els Estats Units, gràcies al Pla Marshall que permet a la nació explotar els seus recursos naturals, com l’energia i la pesca, i encetar una nova etapa de modernització i creixement econòmic», explica Lluent. Els EUA van instal·lar en temps de la guerra freda una base militar on avui hi ha l’aeroport de Keflavic, prop de Reykjavík.

El llibre té una mirada crítica per desmitificar «el nord perfecte», que sovint s’agafa com a far, amb dos exemples molt clars. D’una banda, el moviment del 15-M del 2011, conegut com el dels indignats, tenia com a referent les protestes ciutadanes del 2008 i 2009 d’Islàndia, arran del seu desacord amb el rescat de la crisi financera del país i que va provocar la caiguda del Govern. «D’allò no en queda res, han tornat al poder els mateixos partits conservadors i la Constitució que havia de recollir les demandes de la població no s’ha aprovat», recorda Lluent.

I, d’altra banda, tampoc combrega amb el relat ecològic del país nòrdic. «És una gran paradoxa que tota l’energia sigui renovable, a partir de les plantes hidràuliques i de geotèrmia, i després se’n destini el 70% a les indústries d’alumini, que són les responsables de gairebé el 40% d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en el país més contaminant per càpita d’Europa».

Nascut a Guissona, porta més de mitja vida al Camp de Tarragona. Li agrada cuidar els avellaners del riu als Garidells i es guanya les garrofes al món assegurador, com a director corporatiu de MGC Mutua. Va començar la seva trajectòria professional al món del periodisme al ‘Diari de Tarragona’.