D’art, d’arrelament i de record

«Era una dona íntimament lligada al territori que estimava l’art en totes les seves manifestacions». La regidora de Cultura de l’Ajuntament de Falset, Rosa Poy, glosa la figura d’Isabelle Meyer, coreògrafa i ballarina, ànima de Clos Mogador. Va morir d’un càncer l’abril de 2020 però la seva petjada al Priorat continua present. I perviurà per sempre més a través dels premis que porten el seu nom i que anualment convocarà l’associació Terra d’Art. «El Premi Isabelle Meyer a les Arts Visuals és reconèixer també l’arribada d’un personatge com René Barbier al Priorat. Sense la Isabelle, ell no hi hauria arrelat tant. Han estat un binomi. No van descobrir res, sinó que van realçar tot allò que la comarca tenia amagat», diu convençut Salus Álvarez, president de la DOQ Priorat. I afegeix: «La Isabelle ens ha ensenyat que l’art és la manifestació de la singularitat de la identitat d’una persona. Ella és l’inici d’una voluntat d’identificar i d’aglutinar elements culturals al Priorat i de donar-los solidesa».

El violí de Marta Cardona Ahumada exalta amb delicadesa i virtuosisme les paraules que vesteixen la figura d’una dona discreta que va abraçar per igual l’art pictòric que la gestió administrativa a Clos Mogador. No hi ha racó del celler ni de les vinyes de Gratallops que no respiri la seva llum. La vaig conèixer poc però suficient per quedar-ne impressionada. Era capaç de pintar una etiqueta amb vi en el temps que durava el concert per a violí en re major de Txaikovski. Era capaç de sincerar-se en una conversa curta. Dir-me que van deixar Tarragona per anar a viure al Priorat sense pràcticament res i amb una única pretensió: «Fer el millor vi del món per beure-se-l a casa». El Castell de Falset acull la presentació del primer Premi Isabell Meyer d’Arts Visuals. L’omplen amics i artistes. Segurament alguns dels qui ella volia significar quan afirmava que «el vi ens ha permès gaudir de converses excepcionals amb persones molt intel·ligents».

El premi que convoca Terra d’Art es lliura a títol pòstum a Sara Dochow, una altra donassa que va trobar al Priorat el seu lloc al món. Va morir inesperadament a l’octubre. Ambdues estan enllaçades ara per un certamen que enalteix l’art, i el seu en particular. També la manera entusiasta de veure la vida que compartien. «Era una enamorada del Priorat, vivia envoltada de bosc, cultivava un hort i va trobar la inspiració en el paisatge de La Figuera», resumeix l’artista Montse Picas. Va iniciar-se tintant mocadors de seda amb flors, herbes i vins del Priorat i després es va atrevir amb grans llenços on es revelava la seva relació íntima i sofisticada amb la natura. Formada en belles arts i artesania, es reivindicava com a artista multimèdia. El Jardí, estrenada al Vendrell, va ser la seva última mostra en vida, on combinava idees, objectes, històries i moltes hores de mans entretingudes a cosir i a estampar. «L’art era la seva vida», resumia David Dochow, marit. Recull emocionat el premi i certifica: «La fascinava el Priorat. Se sentia més a gust aquí que a qualsevol altre lloc del món». Hi havien viatjat per primera vegada després de llegir un article al The New York Times. I no se’n van moure mai més. Deixar Oregón i Nova York no va ser difícil, perquè van sentir que la terra prioratina els parlava primer i els inspirava després. Aviat van fer amics. Van compartir taules, vins i nits. I Sara Dochow regalava converses plenes de bellesa i notes d’ukelele, mentre l’aprenia a tocar. Era una dona vital que transmetia pau i confiança. Que triava vins d’amics com el Pater de Ficaria Vins per celebrar-se amb la veu sofisticada de fons de Frank Sinatra.

Al Castell de Falset, les alumnes de l’escola Adagi de Valls les dansen a les dues. Amb els seus gestos delicats i precisos, les recorden. Se’ns eriça la pell. Marta Cardona remou encara més interpretant magistralment amb el violí 20 años de Maria Teresa Vera.

«Con qué tristeza miramos

Un amor que se nos va

Es un pedazo del alma

Que se arranca sin piedad».