Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Defensar la sanitat pública, una tasca de tothom

    Empitjorament. Qualsevol usuari de la sanitat pública ha vist augmentar les llistes d’espera. El crit d’alerta del sector sanitari mereix la solidaritat d’aquells que el saben valorar. Tots els usuaris, en definitiva

    05 diciembre 2022 19:05 | Actualizado a 06 diciembre 2022 07:00
    Frederic Porta
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Ja coneixen la notícia, els professionals de la sanitat catalana han convocat vaga al gener, farts d’un reguitzell de factors que han portat el sector al límit. Amb els pilars bàsics de l’estat del benestar, medecina, educació i altres de caràcter social i solidari, sentim una empatia sistemàtica, gairebé incondicional. Aquells que es preocupen del proïsme mereixen que en siguem conscients i els hi mostrem el suport i la solidaritat que mai no despertaran altres que no cal ara precisar.

    A banda de la destrossa causada en l’estructura sanitària en els darrers anys i de la que cap govern se’n fa causant, només faltava l’afegitó de la pandèmia. Per desgràcia, sembla que descobrim de sobte les carències d’una sanitat pública que rendia al gran nivell de les expectatives fa només quatre dies.

    No n’hi ha prou amb saber que un metge alemany o belga triplica en sou els honoraris del seu col·lega d’aquí, sense doblar horaris, fer guàrdies impossibles de suportar i carregar amb un llistat de pacients d’utòpica atenció. Ja en som conscients.

    Com també de la quantitat respectable d’infermeres que s’han vist obligades a emprendre el camí de l’exili professional temptades per les millors condicions ofertes des d’altres països. Ens vantem de gaudir d’una generació ben formada acadèmicament, preparada com mai a la història i tanquem els ulls davant d’una paradoxa sagnant: Si es volen guanyar la vida d’acord amb la seva preparació, no els hi queda altra sortida.

    Reedició de la fuga de cervells que tant preocupava el franquisme, amb la diferència que avui la propulsen raons econòmiques i no de caràcter democràtic. Ens ho empassem socialment amb una normalitat que causa feredat, com si fos un inevitable dictat del destí.

    I tant que s’hi podria posar remei! Només caldria que els governs de qualsevol signe prioritzessin el benestar de la ciutadania a la seva obsessió, única i malaltissa, per romandre en el poder al preu que sigui. Bastaria que existís un projecte de país a curt i llarg termini que avui, sigui en el cas que sigui, només enlluerna per la seva absència i genera la nostra proverbial resignació.

    Aquest nou drama de l’exili forçat per falta d’expectatives professionals no genera cap mena de debat, ni surt als diaris, ni causa reacció popular que batalli pels seus drets, per tot allò que tant ha costat d’aconseguir i anem camí de perdre si no ens posem ferms.

    Resulta quasi ridícul comprovar que un país que esmerça esforços en la formació dels seus metges, deixa que marxin d’aquesta trista manera. O que permet la situació regressiva, en constant deteriorament, d’allò que era orgull nacional. Seria qüestió d’agafar el toro per les banyes i donar la raó a les reivindicacions, argumentades i justes, quasi evidents, d’aquells que procuren per la nostra qualitat de vida bàsica perquè ens hi va molt i hi ha terrenys que no admeten discussió, només solucions.

    Ens fem creus quan certifiquem que aquest, l’altre i el de més enllà, jovent de gran vàlua, viuen en països del nostre entorn com si fos la sortida única, acceptada i normal. Viure i créixer lluny de casa no resulta plat de gust per a ningú, però aquí ho entomem amb cristiana resignació sense moure cap dit per revertir-ho. D’aquí poc, tot seran plors i laments a la praxi quan avui ja són estadístiques. Si el 45% dels joves menors de 29 anys, per esmentar un sagnant exemple, cobren menys que mil euros mensuals, què esperem d’ells? Viuran força pitjor que els seus pares, trencant un dogma de millora consagrat en l’últim segle.

    Qualsevol usuari de la sanitat pública, tornem al moll de l’os, ha vist augmentar les llistes d’espera i disminuir de manera notable el bon servei que rebia. Tant, que s’ha complicat també el camp de les mútues privades, que viuen saturades per aquells que encara se les poden pagar. I continuem assistint a tan lamentable situació com si no fóssim part protagonista i capaços de revertir la tendència. El crit d’alerta del sector sanitari mereix la solidaritat d’aquells que el saben valorar. Tots els usuaris, en definitiva.

    Comentarios
    Multimedia Diari