Desenvolupament dels parcs solars fotovoltaics: una nova amenaça per a l’agricultura

Un parc de plaques solars és l’epitafi final de l’ocàs del model d’explotació familiar agrària. Al dur relat de Carla Simón del seu exitós Alcarràs no li cal tirar de ficció. La localitat lleidatana té previst acollir la planta solar més gran de Catalunya amb una capacitat equivalent (430 MW) a la ja instal·lada a tot el país. En paral·lel, un manifest firmat per diversos col·legis professionals i algunes entitats ecologistes alerta del risc de perdre superfície agrícola per la instal·lació d’energies renovables.

Catalunya arrossega un fort retard en desenvolupament de les energies renovables, que el Govern espanyol va xifrar en un 13% de penetració davant el 40% de mitjana estatal. Tot això obliga a multiplicar per 5 la potència d’energia eòlica i per 20 l’energia solar el 2030 per complir els compromisos assumits per la Generalitat de Catalunya i no dependre d’Aragó (i les corresponents grans autopistes elèctriques).

«Ara es vol corregir de forma precipitada optant per les solucions més còmodes que, malauradament, impliquen la pèrdua d’actius extremadament crítics pel que fa a la producció d’aliments», recull el manifest firmat pel Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya, el Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles de Catalunya, la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya, a més d’altres entitats.

La seva petició és molt clara: no es pot perdre ni una hectàrea de superfície agrària perquè està en joc la sobirania alimentària. La ràtio actual de superfície agrícola utilitzada (SAU) és de 0,15 hectàrees per habitant davant les 0,33 de la mitjana europea, amb la qual cosa la dependència alimentària exterior supera de llarg el 50%.

Les alarmes s’han acabat disparant arran d’un decret de la Generalitat de Catalunya del passat maig que, en opinió dels firmants del manifest, «flexibilitza la implantació de plantes solars fotovoltaiques en sòl agrícola i forestal» i «incrementarà la pressió transformadora de les zones de reg».

El Decret de la Generalitat només impedeix la instal·lació de parcs solars en terreny d’alt valor agrícola. En el cas d’Alcarràs, el megaprojecte està previst en terreny agrícola, encara que de baixa capacitat de producció.

Tot plegat ha portat a una sensació de fals conflicte entre les energies renovables i l’agricultura, quan en els dos casos tenim una situació d’emergència. Davant l’actual conjuntura es troba a faltar una visió global estratègica i una gestió del territori unificada.

En l’àmbit local, la Plataforma Territori Sostenible del Camp, que defensa la protecció de la plana de secà de l’Alt Camp (111 km² en 14 municipis de la comarca), ha estat clau per frenar el Pla Director Urbanístic d’Activitat Econòmica de la Generalitat de Catalunya. La mateixa Llei del canvi climàtic del 2017 indica que les energies renovables s’han d’implantar prioritàriament aproximant la producció als centres de consum, així com aprofitar espais ja alterats per l’activitat humana per a minimitzar l’ocupació innecessària del territori.

El geògraf de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Sergi Saladié, és l’expert triat per parlar de la transició energètica en el recent llibre L’altre món rural, que aporta una visió renovada i positiva de la nova ruralitat a Catalunya.

Saladié defensa que «aplicant polítiques que afavorissin la instal·lació de fotovoltaica a les teulades es podria cobrir el 52% de tota la demanda elèctrica» i posant d’exemple Alemanya «permetria posar la base d’una transició energètica en l’àmbit elèctric correcta, equilibrada i més democràtica i amb el menor impacte possible sobre el territori».

En aquesta mateixa línia s’expressa Francesc Reguant, director de l’Observatori d’Economia Agroalimentària del Col·legi Economistes de Barcelona: «Cal prioritzar les superfícies que no creen incompatibilitats, com els terrats dels habitatges i dels polígons industrials, espais de les infraestructures viàries i de canals de regadiu, així com terrenys erms o impracticables per l’agricultura, així com espais flotants en estanys o embassaments».

Nascut a Guissona, porta més de mitja vida al Camp de Tarragona. Viu als Garidells, on té amb la família una petita explotació d’avellaners, des d’on es desplaça cada dia a treballar a Barcelona com a director comercial d’una companyia asseguradora d’àmbit català. Va començar la seva trajectòria professional al món del periodisme al ‘Diari de Tarragona’.