Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

El Banc de Terres del Baix Camp la paradoxa d’un projecte innovador i modèlic

L’accés a la terra. Un dels grans problemes del camp és l’accés a la terra d’una nova pagesia, sovint d’origen urbà i molt preparada però amb poca capacitat econòmica

| Actualizado a 19 septiembre 2022 07:00
Ramon Puig
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

«Aquest any no plegaré les avellanes perquè no em surten els números». És el testimoni aquest estiu d’un propietari de segona generació que manté una explotació mitjana per la tradició familiar. He triat aquest exemple perquè recull molt l’estat d’ànim tradicional del camp tarragoní de la fruita seca, d’una banda, i també per adonar-nos, d’altra banda, que estem en un moment de canvi molt important i que si no es posen tots els esforços i eines de forma coordinada, la següent generació optarà en bona part per tirar la tovallola, una vegada eliminada la vinculació sentimental amb la terra, molt present encara ara.

Un dels grans problemes del camp tarragoní, com el català, és l’accés a la terra. Hi ha gent disposada a tirar endavant noves explotacions i negocis agraris, però els hi falta el més preuat: sòl conreable. Perquè s’entengui molt gràficament també agafaré un comentari d’un personatge rellevant de la indústria transformadora de l’avellana: «Avui només pots tenir una gran explotació si ho has heretat». Seguint amb el símil de la fruita seca, la superfície mínima que es recomana per aconseguir la viabilitat econòmica és a partir de 20 hectàrees i el preu mitjà orientatiu que pot costar l’hectàrea és de 10.000 euros, amb la qual cosa la inversió fàcilment hauria de superar els 200.000 euros, sense tenir en compte despeses de reestructuració, maquinària, magatzems, entre d’altres.

Una de les alternatives per acostar la terra a nous productors és el banc de terres, un servei independent que aglutina propietaris que volen cedir la gestió de la seva finca davant el risc de l’abandó, a pagesos disposats a treballar-la i així ampliar la seva activitat. A casa nostra, el Consell Comarcal del Baix Camp va liderar la primera experiència i una de les pioneres a Catalunya. Malauradament, cinc anys després l’impulsor i ànima del servei, Gessamí Sardà, ja no està vinculat al projecte ni a l’ens comarcal. «Les polítiques públiques necessiten temps i finançament i sovint els recursos no tenen la durada suficient per veure’n els resultats», explica Sardà. Des de la distància, costa entendre que una bona pràctica del territori no s’hagi estès de forma generalitzada i, fins i tot, un organisme supramunicipal com la Diputació de Tarragona n’hagi volgut agafar el relleu amb més potència de recursos econòmics. No només no s’ha avançat, sinó que hi ha el risc real que el projecte del Baix Camp perdi pistonada, ja que no disposa de cap expert focalitzat en el banc de terres.

La Generalitat de Catalunya va aprovar el 2019 la Llei d’Espais Agraris, que tenia com un dels principals objectius la creació d’un registre de terres, per identificar els conreus abandonats i fomentar-ne la posada en producció. És un feina ingent que costa imaginar que es pugui fer sense la implicació i participació de l’administració local.

En aquest sentit, un altre dels dubtes que s’obren és que l’accés a l’ús de parcel·les abandonades serà «a partir d’una convocatòria pública per concurrència competitiva», i no s’ha valorat la fórmula d’un banc de terres.

L’experiència del Baix Camp mostra que emergeix una nova pagesia, la majoria d’origen urbà amb alta formació i amb projectes productius orientats al consum de proximitat i amb una clara aposta pel producte ecològic. «Els bancs de terres faciliten donar una oportunitat a finques de menor dimensió, perifèriques i de secà que tenen el risc de caure a l’abandó i, a casa nostra, en tenim moltes així», recorda l’impulsor del Banc de Terres del Baix Camp. Per ell el futur passa per la col·laboració amb les noves cooperatives, més enfocades a la creació de circuits de comercialització de proximitat: «Amb una venda directa i un producte de valor afegit (ecològic) es pot aconseguir una rendibilitat i, així, compensar la menor capacitat de mecanització que tenen aquest tipus d’explotacions». Sardà acaba arribant al moll de l’os: «Hi ha una manca de valorització del producte agrícola local i és necessari articular des del territori mercats i espais que enllacin pagesia i consumidors».

Comentarios
Multimedia Diari