El Barça viu en una cerimònia de la confusió on juguen un munt de vanitats

Després d’un bon grapat d’anys dedicant-nos-hi, hem deixat d’escriure del Barça. Amb franquesa, ja no ens interessa contribuir al Cafarnaüm actual en una cerimònia de la confusió on juguen un munt de vanitats. L’allau incessant d’informació blaugrana és una presa de pèl i acaba forçant un allunyament forçós de la causa. Ara mateix tot allò relacionat amb el cèlebre ‘més que un club’ és pura ficció, un relat teatral basat en mitges veritats i massa mentides.

D’entrada, han enfonsat l’economia fins al punt de la fallida i ningú no demana cap explicació als presidents anteriors, com si el formidable dèficit fos el simple i perdonable resultat d’alguna ingènua errada. Ni el més ruc dels gestors podria provocar aquest escandalós forat, convindran amb mi, llevat que et facin sospitar dels seus tèrbols interessos.

Ingenus de nosaltres, vam ser criats en la força simbòlica d’aquest ambaixador esportiu d’un país sense estat, i estàvem convençuts que al Barça s’hi anava a servir-lo, no pas a servir-se’n, com sembla el denominador comú de les darreres dècades.

Aquest concepte mitificat que coneixem per ‘soci’ ha assistit a una desfilada de despropòsits digna d’un carnaval sense exigir mai cap responsabilitat. Ha fet bona aquella cínica definició del gran Vázquez Montalbán quan deia, al tombant del nou segle, que el soci culer era l’únic capaç de votar Gaspart després de vint anys de coneixença. I l’hoteler, en justa i surrealista coherència, s’ha vantat durant dècades d’haver estat un president horrible.

Aquesta llufa, però, no li ha durat eternament: Rosell i Bartomeu van deixar clares les seves baixes passions destrossant l’herència rebuda i el millor equip de futbol.

Els superà l’enveja d’enderrocar l’obra aliena malgrat el seu èxit, motivats per una animadversió visceral cap a Laporta i Guardiola. Quin desastre, quina manera d’actuar.

Tampoc consola la sortida de Messi, trauma final d’època que marcava el punt final a un tou de decisions il·lògiques, com la de lliurar el club als seus futbolistes pagant-los quantitats desorbitades a canvi de col·leccionar desastres.

Si després de 110 anys d’existència, trobes la fórmula màgica d’èxit, per quins set sous has d’esgotar la paciència del millor entrenador possible. Doncs no, suma Guardiola una dècada repartint sapiència per l’exili i set anys en el mateix punt d’Anglaterra, on, simplement, han sabut rodejar-lo de l’hàbitat adient per a fer la seva extraordinària feina.

I quan més ensorrat quedava el panorama, ha tornat el líder carismàtic i providencial, l’home a qui el barcelonisme s’ha lliurat sense fer preguntes en espera que solucioni el paperot. Només faltaven els crèdits demanats per a la construcció de l’Espai Barça per apropar la institució al precipici de la societat anònima esportiva, el seu destí marcat tan bon punt els fons d’inversió comprovin que no se li tornen ni tan sols els interessos del paorós deute. Ja podem anar enterrant el concepte de ‘més que un club’.

I així, amb el malalt ingressat a l’UCI i els responsables fartant-se de dir mentides sobre el seu estat als familiars, el Barça s’ha capgirat en una mena d’empresa familiar on domina el nepotisme, no es respecta la llibertat d’expressió, es persegueix al dissident i tot és d’una opacitat indigna.

No saps ben bé si fitxen els representants de futbolistes, si és el president qui fa la plantilla i només confirmes que l’entrenador, tan desitjat, fa llufa al cap de dos anys al càrrec. Xavi no serà mai el successor d’en Pep, només cal veure com va de just l’equip, gens treballat i descordat.

I per arrodonir el canvi de duro, el paper d’estrassa del periodisme esportiu, que està arribant a nous cims d’estultícia, lliurat com viu a mantenir el negoci del parlar per parlar sense sentit ni criteri. Impossible ser corporativista comprovat l’estat actual de l’ofici. No ha d’estranyar que ens passin les ganes d’escriure sobre un muntatge ple de falsedats, interessos foscos i lluites intestines pel poder. El Barça no es mereix això, diana com és d’infinits defectes de tota mena.