El barceloní desaparegut o una visió succinta d’una realitat que ningú no sap com pot acabar

Trobar un barceloní arrelat des de fa generacions a la capital és tan difícil com cercar una agulla en un paller. Cal dir que, encara que sembli un tòpic, hi ha clares diferències entre el barceloní nat en allò que absurdament ara en diuen barri gòtic, un habitant de l’Eixample, un gracienc o algú de Sarrià o sant Gervasi.

La majoria dels barcelonins han fugit cametes ajudeu-me de la ciutat. Des de fa uns quants anys patim la ‘gentrificació’, parauleta infernal que no deixa de ser allò que tota la vida se n’havia dit substitució demogràfica o directament, expulsió de l’indígena per part de nous vinguts.

Nosaltres diem: «De fora vingueren, que de casa ens tragueren». Tanmateix, la sociòloga britànica d’origen alemany, Ruth Glass, que va ser qui va inventar la parauleta els anys 60 del XX, de ben segur ni sabia que al món fóssim i que ja feia segles que dèiem el mateix de manera més natural.

Si els canvis de població abans es feien a base de mastegots i ocupacions militars, ara es disfressa en un format econòmic i turístic, tot i que al seu darrere hi ha moltes altres causes.

A Barcelona, grups misteriosos amb gran poder adquisitiu, de la nit al dia, s’han fet amos i senyors de tot habitatge i comerç, a cop de transferències substancioses, tot obligant els nadius a haver d’abandonar allò que potser des de feia anys i panys havia estat casa seva.

Normalment, si hom contempla i escolta les notícies al respecte, sembla que sempre sigui la població més pobra i indigent la qui rep les conseqüències de la gentrificació. Però és un discurs fals.

Sovint han estat barcelonins catalanoparlants de classe mitjana els que han hagut d’abandonar casa seva. I aquests individus de poder adquisitiu més alt, no sempre són estrangers dolents que arriben amb les butxaques plenes. També hi ha gentrificadors nostrats amb residència andorrana, que han aprofitat l’avinentesa per acabar de poder ser enterrats amb més bitllets.

La gent de Sarrià i Sant Gervasi, fins ara ha mirat el fenomen com una excentricitat d’aquella gent que viu de Diagonal en avall i més enllà del carrer Marina. Però, subtilment, com la invasió que explica Pere Calders, comencen a observar com l’imprevist ja el tenen a l’edifici del costat.

Hom creu, també, que la gentrificació fa que un barri degradat, a través d’una convulsió quasi màgica, esdevé un lloc fashion ple de gent interessantíssima de tot el món, personatges summament intel·ligents i d’una bellesa exòtica, que parla anglès i tenen un costum curiós que en diuen brunch que només ells entenen. Coses de bàrbars del nord.

La realitat, però és una altra. Aquests quatre individus amb possibles, tecnològicament avançats, són una mena de poble nòmada. Arriben, passegen, fan festes quan la resta de la població intenta dormir, mengen ‘brunch’ i, en cosa de mig any, màxim un lustre, desapareixen sobtadament.

I llavors queda una degradació sense ànima, que és allò que tenim ara a la capital d’aquest país irreal.

És un episodi semblant a quan obren una discoteca o local de festes novell. De bon començament, hi va tota mena de gent elegant, ben vestida i educada; en poc temps, tot es gira, i comença a degenerar cap a una genteta que ningú no sap d’on surt, tot malmetent els principis mínims de la convivència.

És un fet curiós i poc explicat que, per manca de temps vital, va deixar d’estudiar la senyora Ruth Glass. I és allò que no us explicaran mai els qui actualment parlen de gentrificació a casa nostra: l’embrutiment moral inherent a l’ànima humana.

Els que fa anys que som al Cap i Casal, hem vist com en cosa de vint o trenta anys, la gentrificació explosiva plena de llum i de color ha donat pas a una mena de ciutat fantasma, desagradable, amb aparença de normalitat; cofoia, però a un pas del col·lapse real.

N’hi haurà que diran que exagero. Però són aquells que van de casa a la feina amb cotxe i que amb prou feines les seves sabates trepitgen l’asfalt. Els que anem tot caminant arreu, veiem tot de coses que, quan les notícies en parlen, no ens ve pas gens de nou.