Portava camí de semblar un d’aquells secrets inconfessables que abans es guardaven en família, però l’esperpent, la traca encara en espera de final, ha acabat per deixar-lo completament exposat a la llum pública. Tothom ha quedat ben retratat amb el ‘cas Rubiales’ i qui vulgui col·locar qualificatius de bons i dolents amb un mínim de criteri té fàcil la perxa on situar cada etiqueta.
D’entrada, i no és el primer cop que ho escrivim, la denúncia de les quinze futbolistes no era cap caprici de nenes consentides. Era una denúncia pública, una petició d’ajut davant la incompetència que els manava. Van intentar bastes maniobres per dividir el grup i se’n van sortir, obviant el perdó de tres futbolistes de primer nivell que haguessin reforçat l’equip finalment campió del món. Sense Mapi León, Patri Guijarro o Clàudia Pina, les companyes se’n van sortir a base d’autogestió perquè sobra el talent en una generació formidable que ha sabut aconseguir tot allò negat per simple masclisme i incompetència dels gestors.
El gran, però, d’aquest escàndol rau en el fet que les campiones no hagin pogut gaudir de l’èxit com es mereixien. La resta, un homenatge singular a Valle-Inclán, pare de l’esperpent.
La roda de premsa de Luis Rubiales mentre tothom esperava només la seva dimissió expressa ben a les clares en quines mans viu el futbol espanyol.
Com en aquest estat ningú reconeix espifiar-la, ni ningú mostra la mínima decència que el faci dimitir, només quedava l’opció racial i primària d’enrocar-se, tractar de convertir-se en víctima d’una conjura carregant les tintes contra el feminisme, com si les dones fossin causants dels seus mals i ell no tingués cap responsabilitat. L’agressor, el responsable que s’erigeix en víctima.
Un que no dimiteix, els responsables polítics que no saben com cessar-lo en tractar-se d’una entitat privada i al final, ha de sortir un ens gens modèlic, corrupte fins a l’arrel, a dir-li que es retiri d’escena. Que la FIFA hagi fet el pas és, realment, una vergonya, una taca immensa per a la marca Espanya que tant, en teoria, els preocupa.
I a partir d’aquí en curiós fenomen, tothom s’ha fet un retrat a mida per acció i omissió. L’assemblea d’estómacs agraïts que va aplaudir al cap que els hi procura la paga. Els clubs que van preferir callar o escriure comunicats de pa sucat amb oli, començant per aquest Barça que ha convertit els valors que tant proclama en un simple enunciat de màrqueting. Els jugadors que no han badat boca, ni mostrat un mínim de solidaritat. La gent d’un sector prou important que mou milers de milions i no és capaç d’expressar-se en defensa de l’evidència, de claredat meridiana.
En efecte, el món del futbol és tan obscur, opac, corcat, lamentable i tot allò que hi vulguin afegir, com sempre ens ha semblat. D’aquí que sembli una utopia esperar amb el lliri a la mà que aquesta formidable sotragada impliqui fer neteja a fons i reestructurar la gestió de la pilota en els termes cabals que pertocaria.
Resultaria demanar massa quan, en un altre exemple penós, un bon tou dels mitjans de comunicació han optat per defensar al poder establert, prodigant mentides i falsedats sobre les autèntiques víctimes d’aquest excés.
El que hem viscut amb Jennifer Hermoso és només la mostra fefaent del llarguíssim camí que com a societat ens queda per a recórrer, no només apropant-nos a la igualtat sinó treballant en ferm i de valent per a l’erradicació d’aquests comportaments abusius, retrògrads, impropis del segle XXI que encara resisteixen en trinxeres poderoses. Ha estat un cas de vergonya aliena i pròpia i tots sabem que queden unes quantes pàgines deplorables pendents de cobrir.
També podríem assenyalar que és un símptoma més d’una malaltia social, d’un pèssim estat col·lectiu de salut que ningú voldrà reconèixer, ni afrontar amb voluntat de corregir-lo. La febre que denota una malaltia seriosa, però tant se val, optarem per traure-li ferro, viure-ho com un espectacle d’entreteniment i encara veurem el tal Rubiales convertit en celebritat. O ves a saber si el faran diputat i tot.