Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    El flagell interminable o la fal·lera de canviar els noms dels carrers de forma innecessària

    «Treure noms vells i posar noms nous als carrers ha arribat a prendre les proporcions d’un flagell.». Ho deia A. Rovira i Virgili el 1932, força amoïnat per les dèries repetitives

    28 noviembre 2023 18:07 | Actualizado a 29 noviembre 2023 14:00
    Jaume Nolla i Martí
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    El nomenclàtor de qualsevol ciutat o vila sempre ha estat un motiu de polèmica a causa dels molts disbarats que s’han fet al llarg dels anys amb la dèria de canviar els noms dels carrers.

    Barcelona estrenarà ben aviat un grapat de nous topònims, tant pel que fa als carres com a la trista inauguració de plaques i ‘faristols’, tot omplint la ciutat d’informació, sovint, supèrflua.

    Els noms dels carrers i de les places, en teoria, haurien de parlar clarament del tarannà i la història profunda (que no pas passatgera) d’una societat concreta, però en realitat, a casa nostra i a grans trets, només ens parla dels governants del país que tenim en cada un dels moments històrics que ens toca viure. Són «la gent sobrevinguda sense passat i sense ànima», com ja deia Rovira i Virgili el 1932.

    De fet, el polític i historiador tarragoní exposava durant els anys trenta la nul·la necessitat de rebatejar carrers (i fins i tot pobles) amb noms que no tenen res a veure amb la nostra història i que posseeixen, al capdavall, un valor relativament universal.

    Els canvis només es prenen per l’obsessió de qui té la trona a cada moment. Hi ha més qüestions d’afinitats polítiques o intents d’agradar al pensament predominant.

    Durant la República es van canviar tot de noms. Fins al punt que la Diagonal de Barcelona la van rebatejar com a ‘Avinguda 14 d’abril’. Quan van arribar els franquistes, el nom fou Avenida del Generalísimo. Tant en una època, com en l’altra, tothom en continuava dient «la Diagonal». No cal recordar que el franquisme fou una follia desproporcionada de canvi de noms, però la Segona República també va quedar ben lluïda al respecte.

    Ara, al barri del Raval, trauran el carrer de Sant Rafael (arcàngel de la salut, però en ser un nom catòlic, es veu que provoca urticària) i li diran carrer de Maria Casas Mira, membre fundadora i presidenta de l’Associació de Veïns i Comerciants de La Taula del Raval i activista per a la recuperació de la memòria històrica del Raval.

    Ella, que per tenir la medalla d’or de la ciutat, se li pot posar en vida el nom d’un carrer, si pretén recuperar la memòria històrica del barri, està d’acord amb treure el nom d’un carrer que ja es deia de Sant Rafael al segle XVIII? O pot la vanitat?

    No volem avorrir el lector amb un ball de canvis de noms de carrers, molts dels quals ningú no sap ni on paren. Tanmateix, cal dir que hi ha casos més que encertats.

    Per exemple, recordar l’escriptor Joaquim Amat-Piniella, que té una novel·la de lectura obligada K. L. Reich (que si hagués estat escrita per un nord-americà, ja hi hauria hagut deu pel·lícules fetes) és millor que no pas un trist mirador dedicat a Freddie Mercury i Montserrat Caballé, els quals van fer una cançó emotiva que tots (els de certa edat) recordem, però que el temps esborrarà, com esborra una sonata de Beethoven que només tenen present quatre musicòlegs.

    Un altre exemple de l’enuig per la toponímia tradicional catòlica, la trobem al barri de Gràcia. Tres santes esborrades. Malgrat ser dones (perquè, ara, la ceba és que calen noms de dones) els carrers de Santa Àgata, Santa Magdalena i Santa Rosa passen a dir-se el nom de tres senyores, segurament molt respectables, dites Àgata, Magdalena i Rosa, però que el mèrit per tenir-les al nomenclàtor no només justeja, sinó que és del tot gratuït.

    El súmmum: a la Barceloneta hi plantificaran una placa a la casa on havia viscut Bernardo Cortés, titllat de músic i artista, conegut com el «poeta de la Barceloneta», però que en el fons era un rimaire de la patacada. Un home que feia més llàstima que no pas cap altra cosa.

    Al capdavall, era un personatge estrafolari d’aquests que n’hi ha hagut tota la vida, estil Monyos, que només servia per a una finalitat: que els mitjans de comunicació en fessin mofa. La seva contribució al món de l’art ha estat nul·la i l’excés d’imatges televisives del personatge fan que sigui innecessària una placa.

    Això no és acostar-se al poble ni a la cultura popular. Només és un estirabot més del progressisme pretensiós que ens toca patir al Cap i Casal.

    Comentarios
    Multimedia Diari