El gran eixut o l’esverament general per la sequera, tot oblidant la història

Cal començar dient que no soc pas cap negacionista del canvi climàtic. Tampoc no en soc un activista d’aquells del morro fort que, fins i tot, tenen una angoixa nova inventada dita «ecoansietat» pròpia de gent amb la vida solucionada.

He tingut la sort de ser d’una família pagesa de moltes generacions i el normal era saber que l’oratge en el nostre país és capriciós, canviant i no té cap mena de compassió.

Dels padrins hem sentit mil i una històries al voltant d’anys de grans secades, amb els pous i les mines sense ni gota d’aigua, amb cap collita de res i els arbres morint de set. I quan no han mort de set, ho han fet per les glaçades; i entremig hem tingut aiguats, ventades i tota mena de plagues.

Em fan gràcia (per no dir una altra cosa) tots aquests periodistes que acaben de sortir de l’ou i que semblen admirats i sorpresos per la sequera que patim. Com si això fos alguna novetat extraordinària.

Si haguessin viscut amb els padrins i haguessin escoltat, en lloc de pensar que les coses d’abans no tenen cap valor, sabrien que, independentment del canvi climàtic, la secada que tenim ara no ens ha de venir pas de nou.

Si, en lloc d’estar enrabiats contra la religió perquè sí, s’haguessin pres la molèstia de llegir les Escriptures, en aquest cas, per exemple, el Cohèlet (1,9) quan diu: «Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol», no quedarien tan parats. Per no parlar del famós somni del faró (Gènesi, 41) del qual tothom recorda les vaques grasses i les magres, però ningú no recorda el segon somni: «Va veure sortir set espigues d’una mateixa tija, grosses i plenes. Darrere d’elles en naixien unes altres set, esquifides i cremades pel vent del desert. Les espigues esquifides van engolir les espigues grosses i plenes».

Els nostres avantpassats a través de memòria i escrits, ens han deixat un bé de Déu de dades a través de les quals veiem que, pràcticament, no hi ha hagut any sense un daltabaix meteorològic al Principat.

1579: a la plana de Vic hi va haver una fredorada tan gran que va matar les vinyes, el cereal i tot arbre fruiter.

Entre el 1595 i el 1683: durant cent anys, a moltes parts de Catalunya es van barrejar temps de sequeres amb aiguats, i entremig, gelades esgarrifoses. El blat, ni creixia. El mill es moria per culpa del fred. Anys sencers sense fer la verema.

El 1687 hi va haver una gran plaga de llagostes. S’ho van cruspir tot.

El 1719 es parla d’un gran eixut a bona part del Maresme. No hi havia blat, però els molins tampoc no podien moldre res perquè no baixava aigua. Això sí, el 13 de juny va començar a ploure amb tanta rabior que l’aigua es va endur riera avall com si res tots els olivers.

El 1727, pel Maresme i la Selva van patir grans aiguats i pedregades.

El 1763: per culpa de la secada, no hi havia cereal enlloc, i expliquen que van arribar una munió de pobres a Barcelona que no tenien ni un mos per menjar.

El 1787 hi hagué un gran aiguat general que va fer sortir de mare l’Ebre, tot provocant molts morts i fins i tot fent caure cases.

Entre el 1809 i el 1817, sobretot al Pla de Barcelona, a Girona i a l’Empordà, van patir vora deu anys de sequera i misèria.

El 1829, al Baix Camp hi va fer un fred tan horrorós que va matar tots els garrofers i els arbres fruiters.

El 1848, tempestats a desdir. A Mont-roig del Camp, un llamp va encendre el mas d’un pobre home, cremant-li tot el cereal guardat just l’any que més bona collita havia tingut.

I el 1874: el famós Aiguat de Santa Tecla. Després d’una sequera terrible des del gener, la nit del 22 al 23 de setembre, una tempesta mai no vista va afectar tot el Camp de Tarragona, el Priorat, la Conca de Barberà i les Garrigues. Es calculen 570 morts, 700 cases ensulsides i un grapat de ferits incalculables. Molta gent de la Conca de Barberà i de l’Alt Camp anaven fins a les platges de Tarragona, a veure si reconeixien els seus familiars entre els cadàvers que la mar retornava.

Canvi climàtic? No dic pas que no. Però, com acabem de demostrar: res de nou sota el sol.

Nat a Vilallonga del Camp un dia de Sant Miquel de fa tants anys que ja em fa angúnia de dir. Guionista, radiofonista (professió no catalogada), lector compulsiu, bufó de mitja cerilla i escriptor fora de tota capelleta beneïda, per a la qual cosa els meus escrits literaris són condemnats a l’ostracisme. Feliç de saber-se llegit de tant en tant per algun lector pacient.