Elogi dels fills il·lustres. Joaquim Mallafré, un ciutadà honorable

Què és en realitat un fill il·lustre? Em feia aquesta pregunta un cop coneguda la mort del filòleg i traductor Joaquim Mallafré, bo i repassant la seva biografia, plena de traduccions, articles i reconeixements de tota mena. Ara que tot està al núvol digital, resulta del tot interessant llegir el que diuen d’ell, de la seva trajectòria professional, del rol que va jugar com a traductor de literatura anglesa, de la tasca pedagògica i investigadora que va desenvolupar a la Universitat i moltes altres coses que va fer al llarg de la seva vida.

Jo no puc afegir res de nou a les més de 35.000 coses que segons Google s’han escrit d’ell, però sí que voldria reflexionar sobre la persona que jo vaig conèixer de prop i que, gràcies a la seva tasca professional i personal, va acabar essent reconegut com un ciutadà il·lustre. que segons el diccionari de sinònims, vol dir ser una persona eminent, admirable i insigne, a més d’algú apreciat i valorat pel conjunt dels habitants de la ciutat on va néixer i viure.

Jo era un infant quan vaig conèixer el Quim. Ell vivia al carrer Sant Jaume, el primer cop que vaig anar no sé si a casa seva o de la de la seva padrina, em vaig quedar bocabadat al veure que tenia una col·lecció de soldadeys de plom i un teatre infantil on ell i el meu germà jugaven. Anys més tard que jo era un adolescent què havia de triar que volia estudiar, encara recordo les paraules de la meva mare, amiga de la família, quan em recordava, com el fill d’una família obrera de Reus com eren els Mallafré, havia desenvolupat una important carrera d’èxits acadèmics que l’havia portat de la Universitat d’aquí a Anglaterra i com s’havia convertint en un gran professor; al final dels elogis sempre afegia: «I tu creus que algú li ha regalat res? doncs no, tot això ho ha fet treballant molt!».

Passats els anys vaig tenir clar que el discurs de la meva mare no era només per esperonar-me a mi, sinó per a reconèixer una realitat. Joaquim Mallafré va arribar allà on era, gràcies al rigor, al treball i a la lluita constant; res li fou fàcil en els inicis, però va aconseguir salvar els obstacles, es va convertir en professor a l’Institut on havia estudiat i més tard en Professor d’Universitat i, gràcies al seu coneixement de la cultura i la llengua anglesa, va poder encarar la tasca ingent de traduir Joyce al català.

Però el Quim era també un ciutadà militant, però no un reusenc de campanar, sinó una persona compromesa amb les institucions locals, com el Centre de Lectura. Malgrat els títols que tenia era una persona senzilla i no tenia cap de les patologies típiques d’alguns acadèmics els quals, després de publicar dos llibres, quatre articles i ser proclamats Doctors, pugen a l’Olimp dels savis, lloc del qual només es mouen quan els col·loquen corones honorífiques. Tampoc li agradaven particularment els afalacs, recordo una vegada que al felicitar-lo per una novel·la que havia traduit, novel·leta en dia ell, hi va restar importància, tot i que a mi em semblava un llibre que tenia una llengua fresca i actual gràcies a la seva capacitat de transformar l’anglès en català actual i entenedor.

Era una persona interessada per la seva ciutat i pels seus habitants. En una entrevista que li vaig fer a la televisió em va manifestar la seva preocupació pel fet que la capital del Baix Camp anés creixent a base de gent de fora que no s’acabava d’integrar ni en el teixit social ni en la llengua pròpia. M’explicava que quan era petit, els gitanos del seu barri es feien reusencs i parlaven català; es preguntava perquè ara això no passava i manifestava que sinó es feia alguna cosa, tard o d’hora ho pagaríem.

Com alguns polítics àgrafs, és a dir poc cultes, els semblava millor reconèixer esportistes que acadèmics; fins l’any 22 no va rebre el títol que més content el va fer ja que venia de la seva gent, de la ciutat que estimava. La decisió va arribar tard però fou encertada; ara, repassant els aspectes subjacents de la seva trajectòria, m’adono que ell resumeix millor que ningú la matèria del la que haurien d’estar fets tots els fills il·lustres: de valors ètics, de treball honest, de assoliment de fites professionals, d’estimació a la seva ciutat i de compromís amb els seus convilatans.

Però ara que miro la llista, penso que si el Quim la llegís la trobaria una mica exagerada, però que per no incomodar al que l’ha escrit i amb el capteniment que el caracteritzava, faria la seva típica mitja rialla de complicitat.

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.