Em diu un amic d’un poble «de cuyo nombre no quiero acordarme»: «Vas a votar el candidat que té opcions de fotre fora el dèspota que has hagut d’aguantar d’alcalde els últims quatre anys. Perd la majoria absoluta però qui has votat per treure’l, el torna a fer alcalde». Conclusió: que no ha votat un alcalde sinó un tinent d’alcalde, amb opció de compra com a molt de ser batlle a temps parcial. A la Torre, que som els reis del mambo, tres alcaldes en quatre anys, de rècord Guinness de la malversació de la institució per interessos tàctics.
Les eleccions municipals són la culminació del pactisme. Això és bo per una banda, perquè propicia consens i majories estables. Però té una part negativa que resulta de la suma d’allò de votar una persona però que un cop l’has votada opera una mutació i es converteix en unes sigles, i d’allò altre de pactes que no t’hauries imaginat i que fan sentir incòmode el teu vot: posem per cas facilitar l’alcaldia a la plusmarquista de la xenofòbia nostrada o ser comunista i trobar-te d’aliat d’un PP que revifa gràcies als acords amb l’extrema dreta i el torero. Els ajuntaments més estrafolaris del segle.
Torna a l’opinió pública el debat del canvi de la llei electoral municipal pel clàssic sistema directe que permeti elegir persones, i que mani el que tingui més vots, que és diferent de la lletania de la llista més votada que tenim ara i que s’ha demostrat que és purament decorativa. Invocar la llista més votada amb l’actual llei electoral és foc d’encenalls.
Persones, sí, vull parlar de persones. Collboni farà els deures, sap de què va la cosa, i té al costat polítics experimentats, com Laia Bonet, l’exalcalde de Manresa i exconseller Jordi Valls i Albert Batlle, que ja era regidor a Bàrcino, però tècnicament no millora el tiquet Trias-Maragall, un al pont i l’altre a la sala de màquines, amb un buc ben armat per una majoria còmoda. Que s’hagin repartit Barcelona jugant al Monopoly dels carrers de Madrid, Ferraz, Génova, fa mal als ulls. Collboni, al costat de Viñuales i Larrosa, contribueix, això sí, a la tradició d’alcaldes socialistes a les grans capitals, que han millorat les seves ciutats: Pasqual Maragall, Quim Nadal, Antoni Siurana, Lluís Miquel Pérez... I les alcaldesses potents que corden el cinturó industrial pel Besòs i pel Llobregat, Núria Parlon i Núria Marín.
A Badalona, García Albiol ha trencat el setge –detesto l’expressió ‘cordó sanitari’ i les metàfores mèdiques, són temes molt seriosos– i ha arreplegat votants de molt més enllà del PP, fins i tot indepes, ho té estudiat. A veure com ho administra i si es modera. A Catalunya hi ha precedents de peperos –mantinc el to col·loquial per allò de les eleccions kilòmetre zero– que han estat el més lliberal de la seva història, que, tanmateix, va plena de tot el contrari.
A l’altra cara de la lluna de València, els alcaldes de la CUP, la radicalitat més bonica etimològicament parlant, la que creix des de l’arrel i toca de peus a terra, les espardenyes de vetes de Lluc Salellas, flamant batlle de Girona, que sé que compassarà ideologia i gestió... Ep, i empatia amb la gent del poder de proximitat tot just esmentat. Ho he vist fer al seu company de Berga, Ivan Sànchez, que repeteix... A la sala de plens de la Patum. A can CUP defensen que els ajuntaments no són el seu palau sinó una escala de molts veïns en règim de cooperativa. L’ajuntament és aquella «casa vostra si és que hi ha cases d’algú» d’en Sisa.
A ERC li ha anat gairebé tot malament, tot menys... Aquell petit indret de la Gàl·lia resistent als romans, que aquí li direm comarca, el Pallars Sobirà, on han millorat resultats. Hi ha al capdavant del Consell Comarcal el polític que coneix millor que ningú la muntanya, no debades va escalar els Encantats (2.748 m) i els va baixar esquiant per un pendent vertical: Carlos Isus. També es va inventar els Jocs Olímpics d’hivern fa exactament divuit anys, però li van pispar la idea.
Final. Els que tornen a casa. De segur que a molts pobles i ciutats sentiran la marxa de bons alcaldes. Em quedo a les nostres contrades i esmento Pau Ricomà, ERC, Tarragona, i Pep Andreu, JXCat, Montblanc. Magnífics edils, bellíssimes persones... Potser si s’hagués votat persones i no sigles, seguirien presidint els consistoris.
I un record emotiu i afectuós pel primer alcalde democràtic de Badalona, que va morir el mes passat. Màrius Díaz, del PSUC, un marí «de terra endins, de mar enllà» –ara cito Llach–, que va enaltir la política amb la delicadesa del melòman. Aquelles vetllades a casa seva parlant «de tot, i del bé i del mal» –acabo les cites amb Raimon– després de conspirar contra la dictadura, mentre, a la cambra del costat, el seu fill s’anava fent el gran violoncel·lista que és avui.
