Els límits de la llibertat d’expressió

Això dels límits de l’humor i la llibertat d’expressió és vell com anar a peu. I cansa per ús indegut dels conceptes. Segurament, l’exercici democràtic més feixuc per a cadascú de nosaltres consisteix a respectar la veu aliena, deixar-los dir, pensar i fer malgrat que se situïn als antípodes del que defensem nosaltres. Simple respecte. Com més forta és la voluntat d’aplicar aquest pensament i manera de fer, més contribuïm a una democràcia ferma, robusta, sense necessitat de penjar-li cap altre adjectiu, que mai correspon.

Però, noi, l’exercici del poder, sigui quin sigui, consisteix precisament a demostrar qui mana aquí i fins on arriba la seva força per evitar veus dissonants amb qualsevol argument, per tronat que sigui. Acabem de viure un exemple de manual amb el programa de televisió Zona Franca i l’emprenyada que s’ha agafat el PSC.

Com que hi van posar l’esvàstica pel mig, recurs bàsic com paper de fumar on agafar-se, els socialistes amb poder a la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació van decidir que marcaven la ratlla.

Tant se val la discutible vàlua de l’acudit, tant se val que hagin estat aquests sectaris o altres els encarregats d’iniciar la croada i recordar-nos, ben esvalotats, que hi ha situacions en què no estan disposats a transigir per simple interès propi.

Prou sabem que tothom gasta doble nivell de mesura, segons li convingui. Si, a sobre, parlem de TV3, un gos flac on tot són puces, ase dels cops des del seu naixement en mans d’aquells que no porten gens bé la seva existència i la seva identitat diferencial, ja som també al cap del carrer, que de fariseus ho som a bastament, tots plegats.

Ja és costum i rutina: cada cop que hi ha una tempesta d’aquestes en un got d’aigua, perdem un llençol en la bugada de les llibertats. S’encarreguen de marcar una línia i exigir als comissaris polítics que controlen l’ens la immediata correcció del suposat desviacionisme. En sortim perdent, òbviament. I no cal entrar en si estàs o no d’acord amb el missatge, el contingut, el context i aquest seguit de mandangues que només desvien l’atenció i escombren cap a la catifa de cadascú.

No podem tenir ni un sol debat en mínimes condicions, no hi ha manera de solucionar l’endèmica qüestió de la llibertat d’expressió, el dret dels humoristes a dir allò que vulguin i que ningú s’erigeixi en tribunal de justícia que sentència segons convé i bufa el vent.

La televisió pública catalana passa per un moment delicat, t’ho miris per on vulguis. Més que d’un estirabot puntual, si voleu podríem parlar dels atacs constants que rep per part d’aquells que la voldrien morta i enterrada com a puntal bàsic de la identitat catalana. O denunciar el control barroer que un partit polític determinat perpetra sobre els seus informatius. O sobre la necessitat d’uns mitjans públics potents, amb recursos, que s’emmirallin en el model britànic com a referent també democràtic de primer ordre, just al costat de la sanitat i l’educació públiques que mereixen les societats progressistes que saben lluitar pel seu estat de benestar.

Si volen, en lloc d’un gag i dels seus realitzadors, podríem debatre sobre l’envelliment de la plantilla, el canvi de consums que ha generat l’explosió digital i la dispersió de continguts audiovisuals o de molts altres aspectes cabdals que ningú vol afrontar per no perdre vots i estalviar-se maldecaps.

Podríem parlar de tants i tants punts que necessiten enfortiment i millora que optarem, previsibles com som, per deixar-ho tot com està, buscar una altra excusa per desviar l’atenció i esperar que arribi la pròxima oportunitat per fer-nos els ofesos, els escandalitzats perquè les coses no rutllen conforme a les nostres exclusives creences. Ja que no afrontem els problemes d’arrel, deixem-nos de soscavar constantment conceptes que exigeixen gran respecte i posicionament social, es diguin llibertat d’expressió, els límits de l’humor o el ferro roent que sigui.

Però ningú no farà res i cada cop, això sí que és constatable, patim una democràcia més desgastada, feble, de pitjor qualitat.