Dies enrere xerràvem amb el llibreter del barri, amoïnat per una tendència que ell troba certesa palpable, gairebé irrefutable. Resulta que uns operaris van canviar-li el rètol d’entrada a la botiga i mentre anaven fent, ell treballava dins sense fiscalitzar l’encàrrec. Un cop acabada la feina, es va adonar de tres grosses errades perpetrades pels manasses. El cartell no s’ajustava en dues parts, quedaven caragols per collar i la subjecció era clarament deficitària. Òbviament, els va trucar dient que allò no podia ser i la resposta va semblar-li coherent amb els temps que corren. Ja passarien quan poguessin i en tot cas, hauria de pagar-los el desplaçament i la correcció pendent. De garantia, res. De disculpes, tampoc. I l’amic ens feia la reflexió. Sembla que en aquests temps, la gent, així, en general i a l’engròs, ja no gasta allò que abans era moneda comú, el més normal de qualsevol ofici. Treballar com tocava i s’espera d’un professional, mostrant aquell prurit, aquell punt d’honor que hauria de venir de sèrie en qualsevol pencaire del ram que sigui, amb la retribució que toqui, amb la formació mínima i adient.
Continuava el llibreter recordant que poc temps enrere qualsevol tenia el punt de vergonya que evitava la recriminació dels clients, el pitjor pecat possible. Ara, pel que sembla, tant se val i endavant les atxes, que es tracta d’enllestir-ho ràpid i de qualsevol manera. Si no es queixen, millor. Si han de pagar-ho dos cops o treus un extra sobre el pressupost previst, tot això que t’emportes. I si s’emprenyen, és el seu problema, que la cosa ja ha deixat d’anar en el paquet d’obligacions i deures consubstancial a qualsevol que s’anomeni professional. Deu ser cosa del món digital que tot ho ha tornat superficial, immediat, primant la rapidesa sobre la qualitat, la resposta instantània sobre la voluntat i el desig de perdurar. No devem ser els únics que ens adonem del fenomen i certifiquem aquesta disbauxa generalitzada. Com a exemple evident, la gent que treballa de cara al públic sembla haver perdut la bàsica condició de mostrar una mínima amabilitat, un somriure, un contacte visual amb els ulls del client, una alegria per tenir aquella feina. No, ara et despatxen amb un llenguatge corporal que genera pena pròpia i aliena, amb una desgana d’aquelles que s’encomana i resulta la nefasta antítesi d’aquella lliçó vital que s’amagava en la lletra d’una vella cançó d’èxit: Quan somrius, el món et somriu a tu. Almenys, provar-ho per veure si funciona, segur que sí.
El cas és que anem perdent llençols en les relacions humanes a cada bugada d’hipotètic progrés. Imagineu si ara els artesans del modernisme, la gent que treballava seguint els dictats de la imaginació de tot un Gaudí, per exemple, decidís lliurar-li al geni qualsevol bunyol, qualsevol nyap pregant-li de pas que pagués un bon tou de la factura per avançat. Abans, i no fa tant, del primer a l’últim sabia com rendir i pobre d’ell que s’arrepengés o fos un dropo, que al cap de quatre dies havia d’espavilar en positiu si tenia l’ambició de portar un plat a taula. Res de mitges tintes, cap dèficit per rendiment. I això val per a tothom, també per als periodistes, que han perdut aquella vocació i sensació de sacerdoci públic i ja no contrasten les notícies, ni busquen fonts, ni amoïnen el poder explicant allò que a ells no els hi interessa que la gent sàpiga. Ja no es pot ser corporatiu i defensar el col·lectiu de qualsevol àmbit gremial perquè diríem que la majoria navega segons el dictat del temps i pocs queden mantenint tan abandonades virtuts.
Ignorem com ha acabat la peripècia del llibreter amb el seu rètol d’entrada, suposem que amb algun disgust de propina. La qüestió, que ens sembla prou important perquè afecta tothom, no generarà mai un debat públic que forci la correcció, però aquí està, ben a les clares. Cada cop treballem pitjor i poc ens importa. El mínim esforç i avall. Cobrar i no cal escarrassar-s’hi gaire, pedres al fetge, les justes. Així ens va.
