Els Setze Jutjats un fenòmen d’audiència

El mateix dia que Joan Manuel Serrat, un dels Setze Jutges, feia etapa de la seva gira de comiat a Perelada, al mateix escenari que fa uns mesos havia omplert un altre d’aquests Setze Jutges, Lluís Llach, 16 jutjats omplien d’eufòria el Palau Sant Jordi en sessió doble, en dos concerts de dissabte i diumenge, grades i pista.

Els Setze Jutges, refresquem la memòria per als joves seguidors del fenòmen televisiu de TV3, van ser aquest grup de cantants en llengua catalana que van fundar l’any 1961 Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, i que va anar tenint incorporacions en anys posteriors, els últims van ser Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach i ja se’ls considerava «novíssima cançó».

El nom ve de l’embarbussament lingüístic d’estricta catalanitat «setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat», i del desig d’aquell grup de ‘jutjar’, de ser crítics amb la societat a través de la cançó. La primera actuació va ser a Premià de Mar ara fa 60 anys, amb Espinàs, Porter i Lluís Serrahima i el grup es va acabar dissolent amb la desaparició de la dictadura franquista i la professionalització dels seus membres que ja feien carrera pròpia.

El Parlament de Catalunya els va reconèixer la seva tasca amb la Medalla d’Honor el 2007. Guillermina Motta, que també en va formar part, va lamentar que la distinció arribés massa tard, fins al punt que dos dels seus membres ja havien mort, i Maria del Mar Bonet va criticar l’escassa promoció que es fa de la cançó catalana.

El moment ha canviat molt, per moltes raons, però la cançó francesa ja fa anys que no té l’ascendent que tenia fa seixanta anys, i el pes dels referents anglosaxons s’han menjat els europeus. Amb tot, al concert de les versions d’Eufòria, vam poder sentir com Joan, un dels concursants ‘jutjats’ al programa cantava Àguila negra, de la francesa Bàrbara que havia popularitzat Maria del Mar Bonet, o com tant el jove d’origen brasiler Pedro cantava País petit, i la vallenca Mariona Escoda T’estimo, totes dues del ‘jutge’ Lluís Llach.

Van ser 42 cançons de ritme frenètic i sense pausa, que van engrescar aquest públic intergeneracional a la força, perquè hi havia una bona part d’espectadors que sense l’acompanyament de pares o d’avis no haurien pogut accedir al Palau Sant Jordi, en el que devia ser per a molts el ‘bateig’ en un concert multitudinari.

El programa Eufòria ha estat tot un fenomen d’audiència per TV3, que ha captat l’interès d’un públic juvenil, i també infantil, que tenen l’atenció centrada en altres continguts que consumeixen a través de xarxes, i altres suports. Eufòria, amb un encertadíssim càsting, ha fet reviscolar el fenomen fan com pocs altres programes. Dels últims potser El Llop, que també tenia en la formació dels actors aficionats un atractiu semblant, però que no ha arribat a les cotes d’Eufòria.

Eufòria, en un moment de desànim per la situació d’ús social de la llengua, de desconcert polític, de crisis pandèmica, de guerra a Europa, ha servit per recuperar màgia, emoció i alegria, cantant.

Aquí no hi ha setze jutges, aquí hi ha hagut setze joves jutjats, que han demostrat la seva passió, vocació, tècnica, humanitat i valors en aquest format, que ja hem vist en altres versions, i que ha arribat a TV3 en el moment oportú. Li ha tornat també a ulls de l’espectador que TV3, a més de la seva potència informativa, també en té per entretenir l’espectador, per davant de plataformes de streaming i altres cadenes generalistes.

Els Setge Jutjats no canten per criticar la societat, o en tot cas la crítica la contenen les cançons d’altres artistes que han versionat, d’Oques Grasses, a Raimon, de Beyonce a Mónica Naranjo, i altres, i també de manera clara en la reivindicació dels drets LGTBIQ+.

Aquests Setze Jutjats s’han guanyat el cor de l’audiència que ha anat al Palau amb pancartes amb els noms dels seus favorits, han concursat de manera neta i no descuidat cap dels eliminats als primers programes com el Pep o Laura, o així que avançava el concurs, Estela o Clàudia, que ja sigui fent segons veus, ja sigui lluint cantant les seves cançons han tingut tots els seus moments de glòria, encara que els Edu, Scorpio, Núria, Triquell o Mariona hagin brillat més.

I un esment especial per a les jutjades de les nostres comarques: la Clàudia d’Amposta i la guanyadora la Mariona de Valls que tenen admiradors arreu. La Mariona que ja despuntava amb carrera pròpia, i que hem pogut sentir tant a les últimes Decennals al Principal, com lluitant en infinitat de concerts de petit format, o a la gal·la dels premis Imprescindibles de Canal Reus on ja es veia que aquella jove canta com els àngels, i que té carrera musical davant seu. És ella qui al concert del Palau va dir que els guanyadors d’Eufòria som els espectadors, i es devia quedar curta, els guanyadors som tots. També com a país, acostumats que tot costi tant i vagi de qualsevol manera, celebrem un èxit que travessa pantalles, com un èxit de tots. Necessitem més Eufòria, sí.