L’Alaa viu a Rafah, la ciutat més al sud de la Franja de Gaza, a tocar ja de la frontera amb Egipte. Més que ciutat, Rafah és un camp de refugiats. Com l’Alaa, la gran majoria de les 70.000 persones que hi viuen hi han arribat fugint d’altres punts de l’antiga Palestina ara ocupada.
Segurament el nom us resulti familiar aquests dies perquè el pas de Rafah és una de les dues úniques maneres que hi ha actualment d’entrar a Gaza. Després de molts dies reclamant-ho, aquest cap de setmana finalment l’han pogut travessar una vintena de camions carregats d’ajuda humanitària pels centenars de milers d’afectats pels atacs israelians.
Des de Rafah han resseguit la carretera fins a arribar a la ciutat de Gaza, al nord. És la carretera més llarga de la franja: fa 33 quilòmetres i és la principal artèria del territori.
A l’habitual tràfic infernal de cotxes, motos i algun carro estirat per cavalls, ara també s’hi han d’afegir els forats i runa que van deixant els bombardejos que cauen ininterrompudament des de fa quinze dies. Tots aquests entrebancs l’Alaa se’ls coneix de memòria, perquè ell és ciclista i aquesta carretera és el seu principal lloc d’entrenament. De fet, anava per a ciclista professional. Va guanyar diverses curses locals -quan a Gaza la vida era alguna cosa més que lluitar per estar viu- i fins i tot el van convidar per representar Palestina als Jocs Asiàtics del 2018 a Indonèsia.
A Palestina, però, la vida no hi entén de plans. I aquell estiu, tornant d’entrenar amb la bici, es va desviar a una de les protestes que hi havia cada setmana prop del mur amb el qual Israel els aïlla del món des del 2007. No s’hi va acostar a més de 300 metres, però van ser suficients perquè un franctirador israelià li disparés un tret a la cama. Li van haver d’amputar. Tenia 21 anys i el seu somni de ser ciclista acabava de saltar pels aires.
Els Gaza Sunbirds
«Tenia el somni de ser campió amb les dues cames. Després de la meva amputació, estic decidit a ser campió de Palestina amb una. Cavalquem per mostrar al món la nostra resiliència, per portar l’esperança a casa i per inspirar la gent a través de les nostres històries».
Amb aquesta declaració d’intencions, el 2019, un any després de l’amputació, l’Alaa va fundar els Gaza Sunbirds, un equip paraciclista a la Franja de Gaza. No li va ser difícil trobar els set primers companys d’equip: només a la franja hi havia més de 3.000 persones amb membres amputats. I això era abans dels últims bombardejos.
Aquest és, de fet, el principal objectiu de l’equip: donar-li un nou un sentit a unes vides massa acostumades a veure’s truncades. Per això no són un equip a l’ús. El seu leitmotiv no és guanyar cap competició. La majoria d’hores les dediquen a ensenyar als nous membres a anar en bicicleta. A superar les dificultats, teixir comunitat i dibuixar una nova esperança col·lectiva. Ara, però, els somnis s’han tornat a frustrar. Han aparcat les bicicletes i, com tothom a la franja, s’han bolcat per intentar ajudar com poden els seus veïns.
A Gaza ja no hi ha espai per a les bicis, només hi queden les bombes. Es tornen a esvair fins i tot els somnis. Aquell que servia de motor a l’Alaa: que arribi un dia que els Gaza Sunbirds puguin aixecar la bandera palestina al podi d’uns paralímpics.
I ja posats a somiar, que aquell dia al recorregut de la prova hi hagi un port de muntanya. L’Alaa no n’ha pogut pujar mai cap. No n’hi ha ni un entre els poc més de 40 quilòmetres que formen la franja on porten tota la vida presoners.
