GINO BARTALI. La bicicleta contra els nazis

Ja hi som de ple. La setmana que el Tour arriba als Alps. El resultat del pacte intrínsec: en el fons, acceptem el peatge d’etapes avorrides de rodatge i pelotón per la promesa d’arribar aquí. Als dies marcats en vermell al calendari de la Grande Boucle. Els que tenen el poder per convertir caloroses tardes de juliol sense pena ni glòria en petits bocins d’història que, no saps ben bé com, acaben guardades a la retina.

El que ara són dos eslovens, Tadej Pogačar i Primoz Roglic, fa 70 anys ja ho eren dos italians: Fausto Coppi i Gino Bartali. Dos mons. Dues religions enfrontades del ciclisme italià. Una rivalitat de les que allarguen sobretaules i omplen rius de tinta. Les dues Itàlies. Coppi, Il Campioníssimo. Comunista, descregut, modern, repudiat per les seves relacions extramatrimonials. Bartali, il Ginettaccio, l’antítesi. Religiós, modest, discret, tradicional. El preferit del papa Pius XII i de tot el clergat. Dos mons oposats que es creuaven sobre dues rodes. Una dualitat de les bones, de les que divideixen un país però uneixen en una mateixa passió. Entre tots dos es van repartir el botí gens menyspreable de quatre Tours de França i vuit Giros d’Itàlia.

La victòria més gran

Terontola és un poble petit al sud de la Toscana, entre Florència i Roma. Un poble d’aquells on no passa gran cosa. I menys que n’hi passaven l’any 1943, en plena guerra mundial. El moment de més activitat era quan, cada dos dies, s’hi aturava el tren que pujava de Perugia. També cada dos dies, perfectament sincronitzat amb l’arribada del tren, un home s’acostava a l’estació en bicicleta. Era Gino Bartali, la llegenda del ciclisme nacional. Aquell 1943, a les seves vitrines ja hi lluïen dos Giros i un Tour. Ningú sabia ben bé què hi feia allí. Als qui s’hi acostaven i preguntaven, els responia que s’entrenava per les carreteres de la seva Toscana natal. Volia estar en forma per, quan s’acabés la guerra, tornar a demostrar que era el millor ciclista del moment.

Però la missió de Gino Bartali realment era una altra. El seu pas per aquella estació no era casual. Tampoc part d’un pla d’entrenament exhaustiu. Ell era un engranatge més d’una xarxa clandestina que es dedicava a salvar jueus i militants antifeixistes de ser deportats als camps de concentració nazis. Una organització formada, majoritàriament, per monjos franciscans i monges de clausura, amb el suport del Vaticà i del mateix papa Pius XII, i on Gino Bartali, el campió ciclista nacional, hi jugava un paper clau: el del correu. Aprofitant que era un esportista reconegut arreu del país i que podia simular que s’entrenava amb la bici sense aixecar sospites, Bartali cobria tres cops per setmana la ruta que anava de Terontola a Assís amb documents, fotografies i diners amagats dins els ferros de la bici. Qui gosaria aturar el campió nacional mentre s’entrenava per tornar a portar la bandera nacional al calaix més alt dels Camps Elisis?

Es calcula que en total van ser més de 45 viatges carregat amb documentació falsa, jugant-se la vida per salvar la dels altres. Diuen que, gràcies a ell, van salvar la vida més de 800 persones. Sumem-n’hi alguna més. Perquè Bartali no podia descansar tranquil ni quan estava a casa seva. Al soterrani també hi amagava una família jueva que, gràcies a ell, es va aconseguir salvar de la deportació.

Gino Bartali va morir el 5 de maig de l’any 2000 sense haver explicat mai a ningú a què es dedicava realment aquells dos anys que sortia a entrenar cada dia per la Toscana. Si preguntaven, simplement havien estat el patiment necessari per, un cop acabada la guerra, tornar a guanyar el Tour de França, l’any 1948. En realitat, la victòria havia estat molt més gran. Però el secret se’l va endur a la tomba. Com els herois de veritat.

Actualment treballa a Catalunya Ràdio, on durant quatre anys ha coordinat i sotsdirigit ‘El matí de Catalunya Ràdio’. També ha treballat a Televisió de Catalunya, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.